El dia dels Mormons
El periodista i professor, Mario Candela, repassa la vinculació de Ràdio Alcoy amb la història religiosa d'Espanya
El 27 de juny de 1967 es va produir a Espanya un esdeveniment històric: l’aprovació i promulgació, per part del govern del Generalíssim Franco, d’una llei de llibertat religiosa. Aquesta mesura es va registrar, fonamentalment, per causa de la doctrina del Concili Vaticà II i de les pressions diplomàtiques estrangeres, i va permetre a la dictadura donar una imatge de “modernitat” i “pluralitat” que no responia en cap cas a la realitat, com ha explicat Mónica Moreno Seco, professora del Departament d’Humanitats Contemporànies de la Universitat d’Alacant.
Aquella legislació, promoguda, recordem, per un govern ultracatòlic, va permetre que tímidament el nostre país comencés a registrar activitats d’altres congregacions religioses, i en aquest apartat, la província d’Alacant i Alcoi en particular va protagonitzar un dels primers episodis, que avui es podria considerar, al meu modest parer, com a històric pel seu caràcter pioner.
Foren els temps en què es va consumar l’arribada a Espanya dels Testimonis de Jehovà, que es van popularitzar ràpidament per la seua estratègia de visites casa per casa, i d’altres congregacions com l'Església de Jesucrist dels sants dels darrers dies o, com se’ls reconeix més correntment, els mormons. Aquesta doctrina fou creada el 6 d’abril de 1830 per Joseph Smith -considerat com a profeta pels seus seguidors- a Nova York, i posteriorment es va estendre pels Estats Units, amb alguna influència en altres països. El seu caràcter polígam originat en algunes branques -no en tota l’església i que fou rebutjat fa més d’un segle- va marcar internacionalment aquesta comunitat religiosa.
Actualment, aquesta església celebra el 50 aniversari de l’arribada a Espanya, arran la referida llei, i és un bon moment per recordar o, més precisament, revelar, que Alcoi va ser una de les primeres ciutats d’Espanya on, de facto, es va aplicar aquesta normativa de pluralitat religiosa, unes dades que conec per història familiar, podríem dir. A finals dels anys setanta uns amics es van incorporar a aquesta comunitat, que comptava amb un local a l’actual carrer de Gil-Albert i on oferien classes gratuïtes d'anglès, un mètode que encara fan servir -com vaig poder comprovar a Barcelona fa uns mesos- per a difondre’s entre la societat.
Un dia a casa d’aquests amics va arribar una eldera -sacerdotessa- de la congregació que em va ensenyar “El llibre de Mormó”, volum que configura la seua “bíblia”. Recorde que em vaig sorprendre molt, perquè aquell llibre feia molt de temps que estava a la biblioteca familiar, on relluïa pel seu color blau fort, i del que havia llegit alguns fragments, sense saber molt bé que n’era. L’elder em va dir que allò no era possible i li vaig contestar que fins i tot el volum hi tenia versicles marcats amb vermell i amb referències de lectura a bolígraf.
Així que vaig arribar a casa, tot el misteri va quedar resolt. El meu pare, que en aquell temps s’ocupava dels Informatius de Ràdio Alcoi -sí, aquells que començaven amb la marxa mora “A la Meca”- em va contar que al poc d’aprovar-se la llei de llibertat religiosa van venir a Alcoi dos missioners “dels mormons” que es van allotjar a l’Hotel Levante, la qual cosa es justificava en què anaven a visitar militars nord-americans que estaven a la Base Aitana de l’Exèrcit de l’Aire i que pertanyien a la seua comunitat. Residien a la Colònia d’Aviació, a Santa Rosa.
Aquests elders van recórrer la ciutat i, un dia, van visitar les instal·lacions de Ràdio Alcoy, on es van fer conéixer i, a la volta, van obsequiar un exemplar del “Llibre de Mormó”, mentre dialogaven amb el meu pare i el tècnic Remigio Cremades. Evidentment, per a la societat de 2019 un episodi com aquest no ens resultaria estrany, però en 1969 les coses no eren iguals: era un món estable, que començava a canviar, però encara consolidat, i açò suposava una veritable revolució. I més amb una religió amb fama de polígama, la qual cosa li donava un cert exotisme a l’assumpte. Cal assenyalar que a mitjans del segle XIX l’església va bandejar completament la poligàmia.
I el llibre? A cap persona de Ràdio Alcoy li interessava especialment… exceptuant el meu pare que ho llegia tot. Sempre que podia, llegia, i per això es va emportar a casa el volum, que com a persona profundament catòlica no compartia, però com a lector sentia certa curiositat… que em va transmetre, encara que jo sí que l’he llegit en gran part.
L’endemà, la sorpresa va ser per a l’eldera, que va constatar que el llibre efectivament existia i que havia viatjat dels Estats Units d’Amèrica fins al carrer Pare Vitòria, a un edifici promogut i edificat per la comunitat salesiana d’Alcoi, de manera que va ser un dels primers dels quals es va poder disposar a Espanya. Les indicacions en vermell corresponien, a parer seu, a indicacions d’un elder per a facilitar-ne la introducció a persones desconeixedores i sense guia espiritual.
Actualment podem veure els missioners d’aquesta església, sempre per parelles i amb camisa blanca i corbata, passejant pels carrers, tractant d’obrir-se camí en un país on la tradició catòlica continua sent molt forta, la qual cosa no deu resultar gens senzilla. I molt menys ho seria en 1969.