El Manco Calderon i el seu temps, entre la realitat i la llegenda

El Manco Calderon i el seu temps és el títol del llibre de Francesc Jover. Un estudi rigorós sobre un personatge de llegenda, que va ser ben real. Dissabte 15 de novembre es presenta a la Casa de Cultura "La Fabriqueta" de l'Alqueria d'Asnar. 

Diuen que la història s’estudia als llibres. Però obliden que abans, la història s’ha d’escriure. Escriure un llibre sobre història representa un treball ingent de documentació prèvia: cal llegir moltes fonts, comparar el que diuen uns i el que diuen els altres, investigar en arxius, etc. I fins en el cas que fem tot aquest treball rigorós, el punt de vista variarà segons els interessos de qui escriu.

Al costat de la historiografia oficial, existeix una altra classe d’història tradicionalment menyspreada. És aquella que fa referència no a grans batalles ni a monarques heroics, sinó a les persones de la vida quotidiana. És el que s’anomena intrahistòria o història popular. Tots els pobles són responsables de la seua història. I a l’igual que Joan Fuster afirmava que tota política no feta per nosaltres, serà feta contra o sense nosaltres, podem dir que tota història no escrita per cada poble, corre el risc de ser oblidada i manipulada per aquells pobles que sí tenen força de posar per escrit el seu passat.

La història no és privativa dels grans imperis, ni tan sols dels estats. Cada grup humà, per reduït que siga, en té una. Francesc Jover forma part d’aquelles persones que creuen en el valor de recuperar i divulgar la història dels pobles. Perquè un poble sense història és un poble sense identitat i sense cultura. Per aquesta raó s’ha esforçat a escriure llibres tan valuosos com el dedicat a l’estudi dels carrers de Cocentaina o als molins d’aigua de la comarca. Activitat que compagina amb articles incisius sobre qüestions d’actualitat publicats en diversos mitjans.  

La història oficial està plena de protagonistes que, amb el temps, adquireixen la categoria d’herois. I com tots els herois o antiherois, se’ls envolta d’una aureola de llegenda. Aníbal i Escipió, Jaume I i Al-Azraq, Nelson i Napoleó… Qui era el bo i qui el roín? Depén de qui et conte la història. Els pobles també compten amb els seus herois. Són els personatges populars. El destí d’un personatge popular és restar a poc a poc en l’oblit, a mesura que desapareixen les generacions que l’han conegut en persona. Perquè les seues vivències no acostumen a posar-se per escrit ni a immortalitzar-se en llibres perdurables. Aquest semblava ser el cas del protagonista d’aquest estudi, El Manco Calderón. Fa cent anys, no hauríem trobat ni una sola persona de la comarca del Comtat i de l’Alcoià que no n’haguera sentit parlar. Cent anys després, qui se’n recordava? Només uns pocs. O potser, no tan pocs. La memòria del Manco Calderón, dels seus fets i de la seua desgràcia entrà a formar part de la història extraoficial de la cultura popular. No s’estudiava a les escoles. Però els avis, les nits d’hivern, les vesprades de pluja, seien en rogle a la vora del foc amb els seus néts i els contaven les aventures d’un roder. D’un personatge que mantenia grans i menuts encaterinats, amb els ulls ben oberts i el cor en un pessic, que corria per tot el Comtat, que era temut pels rics i evocat amb simpatia pels desheretats. La memòria tendeix a simplificar entre bons i dolents. D’El Manco Calderón es contaren moltes històries, algunes arreplegades en un romanç, fins al punt de no saber diferenciar realitat de llegenda. Recentment, han aparegut algunes aportacions literàries, com el conte de Joan Borja per a la campanya “Llegir en valencià” , El color de les quimeres, o el guió teatral escrit per l’escriptor Ivan Carbonell i representat als carrers de Cocentaina. El bandolerisme al País Valencià és un tema poc estudiat, en profunditat, llevat d’alguns estudis recents com ara La senda dels lladres, de Manel Arcos. Però ha generat força literatura. La bona literatura històrica necessita d’estudis rigorosos, com el que llegireu. Qui sap, no és Joan Serrallonga ni el Mascarat ni Jaume el Barbut, però tant de bo El Manco Calderón i el seu temps ajudara a inspirar alguna bona novel·la entre els escriptors valencians, a cavall de Cocentaina, l’Alqueria d’Asnar i tota la comarca del Comtat. Segur que Jover estaria encantat.   

Allò cert és que des de fa un temps, la cultura popular que semblava estigmatitzada a la inòpia i condemnada a l’extinció, en aquest món de globalització on tots hem de pensar, parlar, obrar, caminar, vestir i dormir exactament igual, ha tornat. No diré que ha ressuscitat, perquè no estava morta del tot. Però sí que ha reviscolat. I torna, des de la punta de l’abisme on la modernor i certa ideologia uniformitzant volien despenyar-la. La gent senzilla, la gent gran, la gent dels pobles, considerada inculta i analfabeta per aquesta interpretació capciosa del progrés, resulta que s’ha convertit en una mina. Una mina de coneixements per a recuperar el tresor de rondalles, llegendes, creences i costums que ens fan ser valencians i no búlgars o xinesos.

Les rondalles valencianes d’Enric Valor, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Manuel Sanchis Guarner o El costumari valencià de Bernat Capó, enceten la revalorització de la cultura popular a casa nostra. Una senda continuada i eixamplada per les passes dels professors Joan Borja, Vicent Brotons, Jaume Albero, Víctor Labrado, Josep Bataller, Ximo Caturla, caterina Valriu i molts més que incorporen la cultura popular als estudis contemporanis. Però la tasca quedaria incompleta sense un pas mes. El pas que encarnen persones com Francesc Jover: estudiar la història local i popular del seu poble per a divulgar-la, posar-la per escrit i assegurar-se que serà coneguda per les noves generacions.

Només recordarem demà allò que valorem hui. I valorem el que primer coneixem. L’estudi de Francesc Jover aplica una investigació rigorosa als arxius de la guàrdia civil, als registres municipals, als llibres parroquials, a les hemeroteques de l’època… per trillar els fets documentats de la llegenda. Totes les informacions que Jover apunta i demostra amb els documents pertinents ens ofereixen una imatge real, el més real possible quan ataüllem des de la distància, de qui va ser aquell home: Vicent Domínguez, conegut per El Manco Calderón. Un home, una vida, unes circumstàncies, que acabarien convertides en llegenda.