Francesc Pou, camí de Benassait

En Camí de Benassait (Germania, Alzira, 2014), el poeta alcoià Francesc Pou dibuixa instants agombolat per una cuirassa d’emocions antigues. La llum sempre canviant sobre el paisatge que l’envolta crea variacions diverses que el porten a pensar que res no és absolut, que tot és relatiu, que aquesta provisionalitat de l’efímer és la bellesa.

És temps d’estiu, de descans, però també de retrobada amb eixos companys fidels que són els llibres, que és la poesia. Francesc Pou al llarg de tot el poemari es va retrobant amb alguns dels seus poetes de capçalera, Maria Mercè Marçal, Emili Rodríguez-Bernabeu, Marc Granell, i els ret un petit homenatge.

En el poemari hi ha un diàleg constant entre el desig i l’estima, entre el jo més íntim i l’atmosfera que recrea un cert instant del dia. El poeta és conscient de la seua solitud; és més, la busca, i aquesta solitud l’empeny a escriure sobre el pentagrama de les hores sensacions i sentiments amb els quals s’enfronta nu espiritualment parlant.

Entre versos podem llegir un clar Carpe diem, vivim el moment, assaborim les seues textures, els seus diversos i intensos sabors i fem-ho amb seny, la velocitat, l’ansietat per viure de pressa i deixar un bonic cadàver no crea saó en el viure, només terra endurida, resseca, vida balafiada.

Benassait, el seu paisatge físic, sonor, humà, és l’escenari on el ciutadà es trau el vestit gris de la rutina, on obri un parèntesi i es retroba amb l’home que bada, que observa, que somnia, que reflexiona, que atrapa amb les paraules la seua pròpia mirada reflectida sobre un espai, un temps o un altre ésser humà, que recorda i en fer-ho s’enfronta al passat i als seus esculls que encara hui li dificulten la navegació.

El capvespre, la nit, els dies de pluja són els moments que el solen arrossegar cap als viaranys del pensament, un pensament que l’obliga com la sénia o la baldufa a girar al voltant del seu jo.

Francesc Pou arriba a la conclusió que el pas del temps no es pot mesurar d’una manera matemàtica; encara que implacable, és subjectiu. A Benassait transcorre amb un ritme més pausat, i en els seus intervals hi ha espai fins i tot per a retrobar-se amb un mateix, amb el desig adormit, amb la força de les emocions.

El paisatge sonor de Benassait el marquen sobretot les campanes, que impertinents trenquen l’anhelat silenci i recorden la mesura humana del temps i la mort, el pensament de la fi que es pensava haver expulsat del seu petit paradís de vacances.

El passat en forma de records, que en el present es transforma en melangia, tristesa i fins i tot en retrets personals, travessa tot el poemari, així com una constant preocupació, ja ho hem dit, pel pas del temps, potser perquè l’ésser humà que hi ha darrere del poeta acaba de traspassar la frontera de la cinquantena i sap que s’ha allunyat del possible equador de la seua vida, de la seua joventut que va viure i allargar al màxim, i que ara, des de l’alteró del temps on es troba, veu una llarga baixada clapejada de comiats.

L’amor i el desig perden les urgències i li demanen allò que potser en altres moments de l’any no tenia: tot el temps del món per a la seducció, per a la tendresa, per a les carícies, per als llargs i lents preàmbuls.

La poesia de Francesc Pou és madura, conté un lèxic ric, divers, unes imatges suggerents i un ritme ben definit. Hi veiem l’autoretrat d’un home que alça els seus interrogants vitals amb honestedat i que busca les respostes en les petjades que ell mateix ha deixat en el camí del viure.