Hisenda som tots o l’Al Capone alcoià

No és exactament com el cas històric de l’Al Capone, que va acabar a la presó per incompliments tributaris i no pels innombrables crims comesos, però s’hi sembla una mica. Les forces de seguretat no han pogut trobar la petjada de Jesús Lidiano Llopis, antic directiu de la Caja de Crédito de Alcoy, escapat de la presó de Villena en novembre de 2011, en un moment en què estava pròxim a complir la seua pena, però, en canvi, l’Agència Tributària ha fet efectiva l’expressió “Hisenda som tots” i li ha formalitzat dos embargaments, per un import que ha superat els 8.000 euros.

Encara que una persona pot desaparéixer, escapolir-se de la garjola en aquest cas, les conseqüències dels seus actes no s’evaporen, i coincidint amb el 26 aniversari de la penosa crisi d’aquesta Caja – la suspensió de pagaments va estar admesa a tràmit pel jutjat d’Alcoi el 30 de juliol de 1993- s’ha desvelat que Hisenda ha recuperat 8.000 euros del deute que el senyor Llopis manté amb els antics clients. Jesus Lidiano Llopis era fill del director general i fundador de la Caja, Jesús Llopis Ferrer, que el va nomenar director de l’oficina sucursal que l’entitat tenia a l’avinguda de la Hispanitat. Una neboda era la subdirectora. Tots tres van estar condemnats per l’Audiència d’Alacant en 2008 -quinze anys més tard!- per diversos delits, principalment el d’insolvència punible (nom de l’antiga “bancarrota fraudulenta”).

El director general, que després de la condemna era una persona d’edat avançada, a penes va complir 6 mesos de privació de llibertat, mentre que la subdirectora va passar complets els dos anys que li pertocaven, sense cap possibilitat de remissió. Aquesta situació va ser en gran part conseqüència de la insòlita desaparició del seu cosí, que va aprofitar el primer cap de setmana de llibertat provisional -en un moment en què li quedava molt poca condemna per complir- per a desaparéixer. Va sortir del penitenciari de Villena... i fins avui. Cap notícia de la seua vida, més enllà que es sospitava fa uns anys una eventual residència pel nord d’Àfrica. L’ordre internacional de crida i cerca segueix vigent, encara que, ara per ara, no ha donat cap resultat. Per què va fer una acció així? Sembla que perquè tenia pendent el compliment d’una altra estada en la presó per un assumpte de narcotràfic i va decidir escapolir-se’n.

Efectivament, està desaparegut, mentre la roda de la vida segueix. El senyor Llopis estava condemnat a presó i a indemnitzar en una important quantitat als antics clients, els perjudicats d’aquesta malaurada història, que van perdre 3,6 milions d’euros d’estalvis (en realitat, eren pessetes: en 1993 l’euro encara no estava inventat). Com que no va pagar la indemnització, Hisenda el té sota l’ull i en els darrers temps li ha trobat propietats immobiliàries o diners en comptes corrents, que ha pogut embargar. En concret, Hisenda ha consumat dos embargaments de més de 7.000 i 1.000 euros, respectivament.

Aquests diners s’han incorporat al fons que, a poc a poc, els antics clients van configurant amb tot allò que recuperen. Fons de la comissió liquidadora de la Caja han explicat que tot i que han transcorregut 26 anys, les mesures continuen sent efectives. Què vol dir açò? Que si una persona tenia un deute amb l’entitat, la qual cosa normalment vol dir que no s’havia reintegrat un crèdit, i actualment té alguna font d’ingressos, potser i és objecte d’embargament, fins a la liquidació completa de la quantitat pendent. Així, els afectats per la fallida van recuperar primer un 18% i després, concretament en novembre de 2012, un 12,5% més. Aquestes quantitats, sumades al 48% que va aportar el seu dia l’Institut Valencià de Finances de la Generalitat, suposen el 78,5% dels fons perduts. No és un negoci rodó: els diners de 2012 no tenien el mateix valor que els de 1993.

Amb les quantitats que hi entren actualment, es cobreixen les despeses de tramitació, lloguers i advocats i encara podria haver-hi un futur repartiment, la qual cos, en les circumstàncies presents, no és factible. Seria molt limitat. Tot dependrà de com acabe el llarguíssim episodi d’uns terrenys que tenia la Caja en l’Alfàs del Pi i que encara són objecte de litigi: dobles immatriculacions, una carretera pel mig i mil-i-un entrebancs més, segons han explicat fons del col·lectiu d’afectats. Siga com siga, el dia que es decidisca que el procés està acabat, allò que quede s’haurà de repartir, encara que fora una pesseta per capita.

Tota aquesta història es deriva, en gran part, en què la Caja de Crédito de Alcoy va ser la primera entitat de crèdit aprovada per la Generalitat Valenciana. Encara que el fundador i promotor volia fer un banc, tal com va declarar a Ràdio Alcoi al seu moment, finalment es va acollir a la llei de cooperatives de crèdit, recentment instaurada pel govern autonòmic. L’entitat va començar a operar amb una oficina al carrer Santa Rosa, a la cantonada amb Oliver, i més tard va obrir la sucursal de la Hispanitat; la seua estratègia d’oferir més interessos que la CAM li va fer guanyar clients ràpidament... uns clients que es portarien les mans al cap en saber, al sol·licitar-se la suspensió de pagaments, que l’entitat no estava acollida al fons de garantia de dipòsits del Banc d’Espanya. Per això l’IVF va compensar als clients amb un 48% dels fons que van perdre.

I el senyor Llopis fugit? La veritat és que llest n’era i de bon tros: la vespra de la suspensió de pagaments es va concedir importants auto crèdits... i d’ahí les indemnitzacions a què fa front, encara que estiga no se sap on. Qui sap! Tal volta aparega el dia més insospitat.

Mentre, com Al Capone, se les veu amb Hisenda, que som tots (és veritat!)

Article de Mario Candela – Platja de Sant Joan – 31 de juliol de 2019