Alcoi revifa

ISABEL-CLARA SIMÓ ( Amb la veu de Pepa Miralles)

Isabel-Clara Simó és escriptora i filla predilecta d'Alcoi

Ja sabeu que estem passant-ho molt malament, ací a Catalunya. Que tenim presos polítics i que ens acusen als pacifistes de violents i a sobre condecoren els violents. El pitjor és que hi ha presos polítics, que, com a reus de presó provisional, no  tenen dret a una defensa ni a demandar proves dels seus suposats delictes. Busquen humiliar-nos i el moviment independentista, tanmateix, no minva. Vam perdre la guerra i toca que ho paguem.

Però és que el País Valencià també està despertant. Ara fa poques setmanes et govern valencià va proposar una reforma federal de l’Estat, per tant que fora patent la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. I això malgrat el gir dramàtic a la dreta del PSOE, que sembla un segon acte de M. Rajoy. El cas és que Ximo Puig, el president, i la vicepresidenta, Mònica Oltra, van impulsar un reconeixement de la la plurinacionalitat de l’Estat. I això és important. Després de dècades de la pitjor corrupció d’Europa, sembla que el País Valencià comença a treure’s de sobre els complexos i les servituds tan vergonyosos que hem passat no fa massa, i que s’espolsa totes aquelles podridures.

Per una altra banda, en Alcoi mateix, i també fa poques setmanes hi ha hagut un consens polític i empresarial per a recuperar en Centre Històric de la ciutat. Això vol dir impulsar centres que estaven marginats, adobar els centres malmesos per la desidia; la llista és immensa i les ganes també immenses, com per exemple rehabilitar un baix del carrer de Sant Francesc per a obrir l’oficina de la Regidoria de Comerç. Vol dir, tot això, que Alcoi manté la seua dinàmica històrica i que s’està espolsant la pols de la depauperació porgramada per tot el País Valencià. Una pols de la qual sembla que eixiran incólumes tots els responsables.

Tot això ho sé gràcies al setmanari, tan útil i ben fet, que és El Gratis i que, des de Barcelona, llegisc amb fruïció. És precisament en les pàgines del darrer número on em trobe un espectacular poema del nostre Ovidi Montllor, on, entre altres coses diu: “…no sóc amant de llepar un sol dit”. I més endavant: “Jo sóc l’artista. El cantant. El pallasso”. I confessa que per a uns és un pollet i per a uns altres una fera.

Etern, explícit, incommensurable Ovidi! No hi ha ningú, en la poesia contemporània, que se’t puga comparar: paraula d’alcoiana.