Camilo, poeta del desamor

LLÚCIA MARTÍN PASCUAL

Catedràtica de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant

Les cançons de Camilo Sesto formen part de la meua pubertat i adolescència, com de tots els que tenim la meua edat. Escoltàvem els seus discos divendres de vesprada en l’escola, un moment de relax de tota la setmana i ho feiem en un artilugi que es deia “Comediscos” i que portava una de les xiquetes de classe perquè li ho havien dut els reis. En aquell moment repetíem el que sonava com una balada d’amor romàntic ben acordada i millor cantada gràcies a la prodigiosa veu de l’artista.

Amb el temps i fent un repàs de la seua obra, després de reconciliar-me amb els seus excesos, i perquè calia una reflexió post-mortem, m’he adonat que el seu llenguatge amorós és digne d’un bon poeta i que, salvades les distàncies, podria equiparar-se perfectament al llenguatge poètic d’Ausiàs March.

No vull fer una anàlisi sistemàtica, ni comparativa, ni buscar les intertextualitats que puguen haver en les cançons pops de Camilo de l’obra de March. No tinc ni idea ni tan sols si el va arribar a llegir, cosa més bé impossible, no per dubtar de la capacitat intel·lectual de Camilo, ni molt menys, sino perquè el moment no era propici per a l’estudi dels clàssics.

Observem per exemple la lletra d’una de les seues cançons emblemàtiques: Vivir así es morir de amor.

En aquesta poesia (al capadavall és una poesia cantada, a l’estil dels antics trobadors), l’autor es planteja una vida en constant desamor, el patiment amorós el sobrepassa i l’expressa ben bé en el títol amb una gran contradicció: viure d’aquesta manera és morir per amor. Quines són les causes d’aquest desamor: enamorar-se de la persona equivocada, una persona que no entén la forma d’amar que li proposa l’autor. El poeta es lamenta que ha anteposat la passió –el cor– a la raó i d’ací el fracàs, l’amor és una força tan gran que no pot lluitar contra ell, és irracional, fins al punt d’arribar a la bogeria, i li provoca un fort i amarg dolor en l’ànima. La culminació d’aquest dolor és abandonar la seua pròpia vida i fondre’s amb a de la persona amada: no quiero más vida que su vida. La paraula melancolia es repeteix constantment en la cançó, fa la funció que en les antigues poesies medievals es deia de “mot refrany”, una expressió col·locada estratègicament en la composició per recordar contínuament el tema central de la poesia. I melancolia és l’estat anímic de gran tristesa.

Ara caldria recordar versos de March que ens transmeten el mateix desamor: el poeta medieval desitja una vida basada en l’amor, però en un amor suprem, que busca la seua essència en la raó, l’única manera d’assolir el major grau de felicitat que puga tenir l’amant, però el fracàs és evident, la passió s’hi interposa i la persona amada no arriba a entendre aquest amor tan “intel·lectualitzat”, per tant, no hi ha reciprocitat. Paraules i expressions com “mort per amor”, melancolia, tristesa són habituals en el poeta medieval. L’amor és un impossible i aspirar a la felicitat només comporta que un profund dolor anímic.

I això només és un breu exemple, ja que ni pretenc ni puc fer una recerca exhaustiva entre els dos poetes, tema que donaria per a una tesi doctoral, simplement advertir que el discurs amorós, més bé el del desamor no ha canviat amb el temps i que fins i tot continuem utilizant els mateixos termes per expressar-ho.