Carril bici?

MIQUEL PEIDRO

GUIONISTA

Cada volta que torne per Alcoy trobe alguna novetat: comerços que han tancat, locals que han canviat de titularitat (on uns alcoians venien calçotets ara uns moros venen calçots i no, no és ni paregut), direccions de tràfic canviades... però hi ha una cosa que permaneix invariable: el carril bici de la Zona Nord.

El carril bici de la Zona Nord és una ocurrència genial, eterna, un tros de l’univers deshabitat on no fa ni fred ni calor, un buit en el cosmos, un forat negre, una existència inexistent, una franja inhòspita i desconeguda per la que mai transita ningú. Vages quan vages, allí està, majestuós, impassible, orgullós, fotent llocs d’aparcament, estretint el pas als vehicles, presumint d’estar impecable, impol·lut, immaculat, sense cap desperfecte, en un immillorable estat de conservació. Si alguna volta una bicicleta – només una! – es dignara a circular per ell, potser es queixara, perquè no està acostumat a fer faena i molt menys a ser xafat per vehicles de dos rodes. Vore una bici anant pel carril bici de la Zona Nord seria una sorpresa, un esdeveniment, una festa, una bogeria que amenaçaria en provocar batistots per la impressió. Seria la llet.

I és que anar en bici no és cap tonteria. Hi ha que estar en forma. Per això, pensar que es el mitjà de transport adequat es de ser molt il·lús. Experiència pròpia. Ja al segle passat vaig agafar una bicicleta, amb tota la ingenuïtat del món. Només eixir de casa he de prendre una decisió transcendental: o vaig costera amunt o vaig costera avall. Tries lo fàcil: costera avall... sense pensar (o sense voler pensar) que desprès hauràs de tornar costera amunt. I, mentre tornes en el cotxe del teu germà pegant bocades com un peix buscant oxigen – i en la bicicleta en el maleter –, decidixes que mai més tornes a agafar-la. Eixe viatget t’ha aprofitat per a donar-te compte de que l’Avinguda de la Hispanitat està en costereta. Però a tu, si hi ha un xarco, et sembla que estàs pujant els Lagos de Covadonga.

La única cosa que cal esperar és que, dins d’esta tendència de la volta als orígens, de la recerca de l’Arcàdia feliç, de la comunió de l’home i la natura, el carril bici acabe convertint-se en el carril burro. Així, potser hi hauria que agafar tanda per a utilitzar-lo...