Carta oberta al president Fabra

PLATAFORMA EN DEFENSA DE LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

PLATAFORMA EN DEFENSA DE LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

El 17 de maig de 2014 no sols serà recordat perquè l’Atlètic de Madrid va guanyar, després de varies dècades, la lliga de futbol espanyola, sinó també perquè el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va tindre el gust de gaudir de l’espectacle a la veïna ciutat d’Alcoi, ni més ni menys que a la seu local del Partit Popular. Com ja és costum, un grapat de ciutadans ens congregàrem a la plaça Espanya per poder rebre´l. En vista del sequi policial que blindava els accessos als carrers d’Alcoi, com també ja fera el dia els Músics, alguns podrien pensar que els qui allí estàvem, apostats a distància, esperant en silenci i, perquè no dir-ho, amb la resignació de saber-ne estar perdent el temps, érem un grapat de violents, amb ganes d’insultar i fer malbé al President.

Doncs mire... No! Els qui allí estàvem érem membres de la Plataforma en Defensa de Llei de Dependència de l’Alcoi Comtat. Deu ser que el President ja ens esperava, si no, no s’entén com és possible que per anar a gaudir una estona veient el futbol amb un grapat de companys de partit, fóra necessari tota aquella barrera policial, que siga dit de pas, paguem entre tots, amb els nostres impostos, i li assegure que no per a aquestes finalitats, precisament! El Molt Honorable no va tenir un segon per parar-se als peus d’una Mare amb un fill Gran Dependent, quan aquella cridava: President, té un segon per a parlar? La comesa que li esperava déu ser que hi era molt més important. Aquella Mare només volia parlar-li del seu fill, eixe que cada dia pateix les retallades en la Llei de Dependència, una Llei que, per cert, li reconeix un DRET subjectiu, universal i inviolable. També li haguera agradat parlar-li d’altra Mare... Una que fa més de cinc anys té uns papers que li asseguren que el seu fill té dret a una ajuda per ser Gran Dependent, una ajuda que mai ha vist, cinc anys després! Cinc anys de cridades, de paperassa, de telefonades, de falta d’informació, de desencís, de mal humor, de desconfiança, etc.

Però el Molt Honorable President no va poder parar-se! No va tenir dos segons per fer allò que no és més que la seua obligació: posar-se al servei del ciutadà. De nou, un dia més, a casa, a la lluita diària que suposa conviure amb una persona dependent, amb el mal sabor de boca, amb la convicció que no hi ha ni un gram de sensibilitat front a les necessitats de les persones més indefenses i vulnerables de la societat. Però, que li importa això al Molt Honorable President? El futbol devia ser molt més important... 

Només una companya seua, veïna d’Alcoi i diputada a les Corts Valencianes, va mostrar interès! I de sobte, com si fóra un compte de fades, al dia següent aquella Mare despenjava un telèfon i a l’altre costat hi estava ell, el Molt Honorable President! Tot van ser bones paraules, i a més, amb el compromís que al dia següent rebria una cridada de la Conselleria perquè  poguera exposar i explicar tot allò que volguera, tot allò que no havia pogut explicar-li el dia  d’abans. Ja no hi havia cordó policial, més bé un President afable i cordial es comprometia amb  eixa veïna, ciutadana i Mare d’un Gran Dependent! Però com que açò no és un compte sinó la  crua realitat, per desgràcia no té un final feliç! I aquella cridada no va arribar! I com en altres  ocasions el compromís es va esfumar!

Els mal pensats diran que només era una fatxada,  perquè estem en campanya electoral. La gent de bé, la gent del carrer, els milers de Mares, Pares i Familiars de persones Dependents, com a mínim, li diran que és una gran mentira. I no és per a menys, perquè no és prou que els ha sotmès a una burocràcia infernal, que ha deixat milers de persones morir sense que se li reconega el seu Dret, o pitjor encara, que tenint-lo reconegut ha mort sense veure’l efectiu, que ha obligat a famílies a pleitejar davant un jutge la retroactivitat que reconeix la Llei, que ha deixat milers de Dependents en una espècie de limb sense poder anar ni avant ni enrere, que ha deixat a milers de cuidadors, sobre tot dones,  sense cotització a la seguretat social, que ha endarrerit els pagaments de les mensualitats i ha incomplit reiteradament els acords i compromisos adquirits,... A més de tot açò, vostè ha tingut la poca vergonya de pensar que ens podia contentar amb una mera cridada de telèfon per, a continuació, com sempre, deixar-nos en la estacada. 

Sr. President, és vostè una persona nècia i detestable! Les seues ànsies de guanyar unes eleccions els han portat a pagar avui, a corre cuita, allò que porten endarrerint de fa mesos. He de dir-li que la societat espera de vostès, un mínim de decència i formalitat. I amb la seua actitud, ens ha demostrat que no en té. És vergonyós que aprofite la sensibilitat d’unes Mares per quedar bé. És inadmissible! Demane disculpes i faça el que per Llei els correspon als Dependents. Utilitze el seu temps en consensuar una viabilitat de la Llei de Dependència i utilitze els recursos públics, que als ciutadans tant ens costen de pagar, no per blindar-se de policies per anar a veure un partit de futbol, sinó en garantir que la Llei de Dependència no siga d’ací a uns pocs anys paper mullat.