Catalunya i Espanya

ISABEL-CLARA SIMÓ ( Amb la veu de Pepa Miralles)

Isabel-Clara Simó és escriptora i filla predilecta d'Alcoi

Com sabeu, ací dalt, al Principat, estem passant una bona moguda. Diuen que tenim tants guàrdies civils que ara és molt fàcil delinquir a la resta de l’Estat o i impossible a Catalunya.

      La cosa que em posa més trista és comprobar com ha anat degenerant el periodismo, en alguns mitjans. Els que vivim ací sabem què està passant: manifestacions, sempre pacifiques, les mans esteses a la resta de l’Estat, perquè voler la independència no és estar contra Espanya sinó senzillament voler ser lliures, expressions de llibertat, acompanyats de vellets i de criatures i fer servir l’humor, cosa que m’encanta. El contrast entre la realitat i el que publiquen certs mitjans és alarmant. Sí, uns joves van pujar a dalt d’un cotxe policial (mal fet), però els exageracions són enormes; ara ens diuen turbamulta, que qualsevol sap què significa.  És gent que es comporta d’un manera desordenada i imprevisible i, com a tal, és un perill. No hi ha agressivitat en cap momento, vos ho assegure.

      Ara encetem l’última semana fins a l’1 d’octubre, quan hi haurà el referéndum: no en tingueu cap dubte: votarem.

      En especial m’ha emocionat l’actitud dels alcoians. Val a dir que s’han produït moltes, moltíssimes manifestacions a favor del referéndum a tot l’Estat, i també a Madrid. Estar contra el fet de votar, odiar les urnes, per més que intenten disfressar-ho, no simpatitza a cap demócrata, de cap partit. Al País Valencià, en especial, les manifestacions han estat constants, perquè, com és l’ogic, ens uneix la historia, la llengua i la cultura. Però a mi m’ha emocionat que també s’haja produït al meu Alcoi.

      Fa poques setmanes, quan vam patir una agressió terrorista a la Rambla de Barcelona –vam tindre molta sort, perquè hauria pogut ser molt pitjor- i el dolor encara batega en els carrers de Barcelona. En especial, en la Diada de l’Onze de setembre, multitudinària, es va produir un minut de silenci que posava la pell de gallina, de tan unánime i total.

      Però    és que al meu Alcoi es van produir ters minuts de silenci al carrer que m’han emocionat. La convocatoria era la Confederació Espanyola de Municipis i Provincies, però la d’Alcoi va ser molt especial.

      Se m’eixampal el cor quan veig solidaritat, un dels béns més preuats que podem manifestar els humans. La meua emoció va ser compartida pels meus amics valencians que parlem tant com podem, fins al puntque compartim un xat.

      Què ric, generós i solidari és Alcoi!

      Quan dic a algú que he tingut la inmensa sort de náixer en Alcoi estic dient la més estricta veritat: paraula d’alcoiana.