Dies de fred

JESÚS TRELIS

Jesús Trelis es periodista, cap de redacció del diari Las Provincias.

Si el mític croniste esportiu Tomás Gisbert estiguera amb nosaltres segur que aquesta setmana haguera fet un emfatitzat:. Muuuy fesquitas mañanas. La Ràdio, ràdio Alcoi, ha segut des de sempre el nostre termòmetre particular. És clar que estem sota zero i si ha nevat ja et prepares per a sortit al carrer i no quedar-te gelat. Tot i que altres coses, ja ens deixa gelat per a sempre, com el meravellós sainet del Pont Fernando Reig, que amb estupefacció hem descobert que estava fet una destrossa.

Però tornant al fred d’aquests dies, quan un mateix veu des de fora de la seua ciutat una onada polar d’aquestes, al seu cap li venen imatges i molta gent que de matinada estarà fent front al termòmetre. Un se’n recorda i es preocupa per la seua gent més gran, per a que estiguen ben abrigats, se’n recorda de la gent que ara ha de treballar a qualsevol polígon, dins d’una nau d’aquestes dedicades al tèxtil, que és impossible calfar i ha de ser un martiri brutal; se’n recorda d’uns amics a Benifallim i que hauran dormit sota l’excarxa i eixir d’allí serà tot un perill, se’n recorda dels xavals que estaran preparant-se per anar a l’escola per eixos carrers empinats amb les mans apunt de rebentar de la gelor…

El fred i la neu, tot i que ja tots diem que no és el que era, forma part del nostre ADN. De fet, ¿qui no ha fet una pregària quan era xiquet per a que una nevada ens deixara sense escola un dia abans d’un examen?

Tot açò potser la part més anecdòtica del fred. Però te una altra vessant. El rostres del fred. La gent que viu en cases d’Alcoi, o en pobles de les nostres comarques sense recursos per afrontar aquest tipus de situacions. No és demagògia. La pobresa energètica, la pobresa en sí mateix, és una realitat que es viu i es palpa, moltes vegades de portes en dins de les cases. En el anonimat. I en Alcoi, és especialment dur.

Detectar els casos que hi han, molts de gent gran i altres de famílies amb xiquets, és una obligació extrema. I evitar-ho, ha de ser ser prioritari. El dret de tindre una vivenda i un treball digne és fonamental. Una prioritat, la prioritat que ha de tindre el nostre govern –ajuntament, Generalitat-, i de la ciutat en general.

No aconseguir frenar la pobresa a la teua ciutat és un fracàs estrepitós. Més lamentable, molt més, fins i tot que allò del pont Fernando Reig. Un fracàs de qui governa, però també de la ciutat com a col·lectiu.

Fresquitas mañanas i molta salut.