El calvari de la pòlvora festera

MARIO CANDELA

Periodista

De la prohibició de Carles III el 1771 a l’augment dels preus de 2019

La pólvora per a les festes de moros i cristians torna a estar als titulars dels mitjans de comunicació en 2019, si és que alguna volta ha deixat d’estar-hi. La raó? En el moment present, un augment dels preus inassumible vinculat a un seguici de restriccions i requisits que fan que en moltes poblacions les batalles d’arcabussers estiguen a la vora de la desaparició. El que passa és que no es tracta d’un problema nou, tanmateix que es repeteix de forma sistemàtica des de l’any 1771, en què el rei Carles III va aprovar les primeres limitacions que, en el cas d’Alcoi, van conduir a la suspensió de l’Alardo fins al 1785. Per què ens ocupem al “Racó del Crim”? Perquè analitzem qüestions, assumptes que han tingut un recorregut judicial i aquest és un cas, probablement el primer en què es va recórrer al Tribunal Suprem, que al segle XVIII era el Consejo de Castilla. I no tan sols ho va fer Alcoi, sinó també Banyeres de Mariola, Ontinyent i altres pobles que volien recuperar les seues simbòliques guerres de pólvora.

L'origen d’un conflicte que es registra al segle XXI es va produir ni més ni menys que el 1771, any en què Carles III va prohibir disparar armes tipus arcabussos o escopeta dins dels pobles, encara que fos sols amb pólvora (=salves). Per descomptat, les batalles van desaparéixer de la programació de les festes de pobles amb rememoració de les guerres cristianes-mores, fins als recursos davant el Consejo de Castilla, que el 1785 va autoritzar Alcoi a recuperar l’Alardo, l’any següent de Banyeres i dos més tard el d’Ontinyent. En el cas d’Alcoi, hi va haver un rebuig inicial del tribunal al recurs que va estar desestimat, però es va fer un segon intent que en aquest cas sí que va resultar satisfactori.

Aquestes resolucions van normalitzar els Alardos que, deixant a banda els esdeveniments històrics, les guerres “de veritat” i altres problemes aliens, es van desenvolupar amb normalitat i amb una creixent participació. En Alcoi, als anys setanta i vuitanta del segle XX es van arribar a utilitzar fins a 5.000 quilograms de pólvora en una jornada, però els problemes legals van retornar i cada vegada amb més força.

Amb la normalització democràtica i la, diguem, “desmilitarització” de la societat franquista, el govern de la UCD de Leopoldo Calvo Sotelo va aprovar un Reglament d’Armes el 1981 que tornava als temps antics, és a dir, va prohibir la utilització d’arcabussos als carrers, a la volta que els equiparava a la resta d’armes. Això significava que la documentació de cada arcabús s’havia de tramitar davant de la Guàrdia Civil i amb els permisos habituals. Els pobles amb festes de moros i cristians van haver de mobilitzar-se davant d’una normativa que posava en perill les celebracions, de la mateixa manera que en 1771. Dirigents de la UNDEF van acudir el setembre del 82 al Ministeri de l’Interior i van aconseguir convéncer als seus dirigents del fet que el reglament era letal per a les festes, la qual cosa va conduir a la suspensió de l’aplicació del referit reglament.

No obstant això, la batalla no havia fet més que començar. El març de 1983, ja amb el govern socialista de Felipe González, es va modificar el reglament d’armes i es va introduir una excepció amb les festes de moros i cristians, encara que es va introduir un nou element que, en el cas d’Alcoi, es va convertir en motiu de conflicte permanent: la limitació de la pólvora a un quilo per fester, probablement per analogia amb la norma que preveu aquesta quantitat per als caçadors com a límit d’emmagatzematge domèstic. Ah! I quatre quilos a tot estirar en un domicili.

A l’abril del 84, la tribuna d’autoritats de les Entrades d’Alcoi es va omplir de gom a gom, per causa de l'assistència del secretari d’Estat d’Interior, Rafael Vera, i del director general de la Guàrdia Civil, el general José Antonio Sáenz de Santamaria, que van ser invitats per l’aleshores alcalde Josep Sanus amb la finalitat que conegueren les Festes, la utilització de la pólvora i les mesures de seguretat.

La situació va romandre més o menys tranquil·la fins al 1999, és a dir, sota el govern del PP de José María Aznar, any en què la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana va publicar unes instruccions d’aplicació de la normativa vigent, amb el propòsit “d’aclarir i suavitzar” el reglament i facilitar les salves d’arcabusseria. És en aquest moment on comencen els problemes, els entrebancs, vigents encara avui. Aquestes instruccions van regular l’obtenció d’un certificat tècnic de l’arcabús, la presència de la Guàrdia Civil (departament d’Intervenció d’Armes) en la distribució de la pólvora, la incorporació obligatòria de les cantimplores i mesures generals com l’assegurança de responsabilitat civil, la relació de participants amb el DNI, etc.

El 2009, la Guàrdia Civil va començar a controlar en directe l’Alardo d’Alcoi, amb satisfacció general per les mesures de seguretat, encara que hi va haver cinc sancions, en un cas al “sergent” d’una filà que portava diversos arcabussos i els seus quilos de pólvora en un carretó. Aquesta vigilància es va repetir un any més tard.

El 2012 -ara ja, amb el govern socialista de Rodríguez Zapatero- es va ratificar el quilo per fester, la qual cosa va provocar que l’Associació de Sant Jordi d’Alcoi es plantejara retallades d’itinerari, que finalment es van consumar en part en 2013; segons “El libro de la Fiesta de Moros y Cristianos de Alcoy”, de José Luis Masanet Ribes, es necessiten 4 quilos per fester pels 450 trets que un fester fa als Alardos del Matí i la Tarda. Amb un quilo… poc es pot fer. L’Associació de Sant Jordi va arribar a negociar amb les autoritats dos quilos de pólvora, un per al matí i l’altre per a la tarda, al tractar-se de dos actes diferenciats, però es va condicionar a un repartiment al migdia de l’Alardo en un polvorí portàtil, probablement situat al riu, abaix de l’actual pont Viaducte-Zona Nord. Al final, les mesures van ser considerades inassumibles i el projecte es va desestimar.

Aquest seguici de limitacions i dificultats ha propiciat que les cinc tones de pólvora siguen història, encara que els darrers anys l’Associació de Sant Jordi ha aconseguit una revitalització: de 2.450 quilos el 2012 a 3.099 el 2019, una recuperació que ara està una altra volta en risc per causa dels preus, com està succeint als pobles que celebren festes de moros i cristians aquest estiu.

Per concloure, cal assenyalar que, partint de l’exemple d’Alcoi, els danys causats per la pólvora i l’Alardo són molt limitats. Cada any, al finalitzar la batalla, el resultat que aporten els serveis de socors -normalment, els efectius de la Creu Roja- és molt reduït i en general se centra en petites cremades per espurnes. El 23 d’abril de 2004 hi va haver un mort per la pólvora: un home va robar la cantimplora del local d’un fester i li va explotar per causes desconegudes, al pis que ocupava al carrer Sant Agustí. La ignició va enfonsar una paret i l’home va volar fins al carrer.

Tanmateix, l’incident més greu  de la història de festes de moros i cristians va ocórrer al Campello el matí del 12 d’octubre de 1987 amb l’explosió d’una caixa de pólvora que va matar cinc persones i en va ferir 34 més, moltes d’elles de gravetat. Un drama inoblidable.

PD: Una qüestió final. Per què? Per què els nostres governants actuen d’aquesta manera? El cas de Carles III caldria consultar-lo amb un especialista en història -Ricard Banyó, per exemple-, encara que la situació del país després de la Guerra de Successió podria configurar una explicació, però en els temps contemporanis de finals del segle XX i començaments del XXI tot és molt distint i probablement més clar. Al parer meu, la raó és molt simple: és molt difícil per als responsables del Ministeri de l’Interior, a Madrid, digerir el repartiment massiu de pólvora, que s’escampa per cases de multitud de pobles de la Comunitat Valenciana i d’altres regions veïnes. I així any rere any, mes rere mes. Aquest és, al meu criteri, l’origen del problema, la qual cosa fa que la resolució siga molt complicada sinó impossible.

Fonts: Arxiu Diari INFORMACION, bloc de “Cantimploras Galayo”, “Historia de Alcoy” de Julio Berenguer Barceló, web de la UNDEF, “El libro de la Fiesta de Moros y Cristianos de Alcoy” de José Luis Masanet i wikipèdia.