El mapa polític

SERGI RODRÍGUEZ

Sergi Rodríguez és coordinador local d'Esquerra Unida a Alcoi.

Els resultats electorals municipals i autonòmics han deixat, com a mínim, dues evidències:

1.- Que el règim bipartidista que hem viscut des del 78 amb l’alternança als diferents governs dels dos partits tradicionalment majoritaris cau.  El PP es desploma i el PSOE està cada vegada més lluny de recuperar majories absolutes. Han aparegut amb força altres alternatives polítiques. El mapa és més plural. Les majories absolutes, ara per ara i previsiblement per a molt de temps, s’han acabat.

2.- Que allà on s’han produït experiències de confluència entre diferents actors que defensen el canvi rupturista amb el règim del 78, s’ha experimentat un augment més que notable d’aquestes alternatives. És el cas de les candidatures d’unitat popular que han obtingut un clamorós suport popular en un nombre significatiu de municipis arreu de l’Estat (fonamentalment a les grans ciutats, on han estat la primera o segona força més votada).

Aquestes i moltes altres consideracions supose que hauran marcat l’encontre “informal” entre Alberto Garzón (IU) i Pablo Iglesias (Podemos) que tants comentaris ha alimentat aquests dies. Segons els propis actors ha hagut una coincidència clara en l’anàlisi sobre la situació política actual i la necessitat de construir alternatives convincents i amb possibilitats reals de ser guanyadores a les properes eleccions generals. És a dir, coincidència amb el “Què caldria fer?” La discrepància, pel que es diu, sembla estar en el “Com fer-ho?”.

Coincidència amb el fons i discrepància amb les formes. Tot sembla simplificar-se a un problema d’estructures, sigles i denominacions. Poc ens haurien ensenyat les experiències que al llarg d’aquests últims anys hem tingut nombrosos militants de base, activistes socials i ciutadans crítics en general, si aquesta fóra una barrera insalvable. Quina decepció tan gran si la unitat de tots els que volem una societat més justa i igualitària fóra impossible  per una qüestió d’etiquetes.

El que realment importa és el fons de les qüestions i com bé diu el mateix Pablo Iglesias (Podemos), les banderes, els símbols, les etiquetes són secundàries i prescindibles. Tots hauríem d’aprendre del que fins ara s’ha fet amb les candidatures d’unitat popular i l’èxit aconseguit. A les ciutats ens hem posat a treballar des d’un concepte de confluència real, nova i d’igualtat entre la gent procedent de diferents realitats polítiques i socials, deixant d’un costat la qüestió identitària de cadascú per, aplicant noves formes de fer política, construir nous espais que ens identifiquen a tots/es per igual. I això ha estat possible des de la voluntat ferma d’aconseguir el fons de les qüestions i donant protagonisme a la ciutadania i a la participació oberta a tothom. Ha estat possible potenciant allò que ens uneix i minimitzant allò que ens diferencia. Efectivament la confluència no s’ha de basar en una “sopa de lletres”, tal i com també diu Pablo Iglesias (Podemos) sinó en un convenciment profund de la necessitat d’un canvi de model polític i de societat.

Per això sembla una contradicció defensar iniciatives de confluència per a les municipals i negar-les per a les autonòmiques i les generals. Per això sembla una contradicció argumentar la “sopa de lletres” quan es tracta d’IU i no davant la possibilitat de Podemos-Compromís o d’altres “sopes” a altres indrets de l’Estat. Per això sembla contradictori basar-se en la participació directa i la consulta oberta per als temes transcendentals i no fer-ho davant un tema que la majoria sociològica de progrés entendria important per al futur de la societat a la que aspirem. Des que Podemos va marcar el seu full de ruta al famós Congrés de Vistalegre on aprovà no presentar-se a les municipals i sí fer-ho a les autonòmiques i generals amb la seua identificació corporativa, han passat moltes coses que haurien de repensar: l’aparició de Ciudadanos i els resultats electorals a les autonòmiques. Per això sembla una contradicció parlar de superar la cultura de partit (de part) i fer apologia del “partit”. Això sí, obert a que s’integren tots/es els que ho desitgen. D’ahí l’opa de Pablo Iglesias (Podemos) a Alberto Garzón (IU): “amb IU res però gent com Alberto Garzón té les portes obertes en Podemos”. Contradictori per a qui hauria d’entendre que la pluralitat no sols és una realitat sinó també és un valor afegit per al nou pensament polític.

Un nou pensament polític que, és cert, IU ha d’incorporar amb urgència i des de la humiltat més absoluta. Perquè és una evidència que no ha sabut trobar la fórmula per ser –malgrat la seua ferma voluntat- un agent de transformació real durant els seus anys d’existència. Perquè és cert que ha reaccionat tard i davant l’aparició d’altres alternatives que li han sabut disputar l’espai electoral. És evident que IU ha comès errades de pes, però també ha estat un element combatiu i referent de lluita per a moltes persones de l’esquerra activa que han vist en aquesta formació un exemple d’honestedat i coherència en el seu treball a les institucions i al carrer. A Podemos li pot ocórrer com a IU i faria bé de no cometre els mateixos errors, perquè, en definitiva, tindrà els mateixos enemics que ha tingut IU al llarg de la seua història (el poder econòmic imperant, el poder mediàtic... els poders del capital).

De fet ja estan fent-li l’ofensiva mediàtica més orquestrada i agressiva que es coneix i que sols té comparació amb la patida per la IU de Julio Anguita. IU no pot acontentar-se amb una política de resistència fent valdre el seus bons resultats a nivells municipals, com tampoc Podemos pot esgrimir eufòria amb els resultats autonòmics aconseguits que en cap cas han superar als de les forces del bipartidisme. Faríem bé en aprofundir en la reflexió des del respecte i el reconeixement mutu.  O es fa així o tindrem més difícil transformar el model social al que tots combatem; i no estem per tornar a reproduir els mateixos errors que al llarg de la història s’han donat en els moviments transformadors. El temps i la paciència de la gent de base s’esgoten. Espere que la decisió de no confluir en candidatures unitàries no siga tancada i que se’ns permetra a tots i totes participar en una consulta popular que ho puga decidir. Eixe és l’ADN de la nova política que molt encertadament ha incorporat Podemos. Estic segur que la voluntat majoritària de la gent que aspira a canviar de debó l’actual situació de degeneració democràtica i estafa econòmica, serà la d’exigir la unitat anhelada per a guanyar el govern de l’Estat i fer-ho possible. No defraudem eixa espectativa.