El nom estranger

XIMO LLORENS

Ximo Llorens és escriptor i periodista.

Bon dia. Estava este dilluns passat a les set i mitja del matí de visita turística per l’hospital i la infermera anava dient els noms de les persones citades, per asignar-nos les habitacions on reposar tan ricament a l’espera de la prova mèdica. “Juan Antonio No-se-què”, va anomenar la infermera, i no va respondre ningú; “Juan Antonio No-se-què”, va tornar a cridar la infermera, i un home major, amb cara de molts pocs amics, va dir: “No. Ahí no posa José Antonio”. La infermera va mirar el paper i va vore que posava Joan Antoni. “Ai sí, Joan Antoni, perdó”, va rectificar somrient. I ell li va dir de prou mala manera: “A vore si s’ensenyem a llegir, que m’ha costat molt canviar-me el nom”.

La resta de persones que estàvem allí, de visita turística a les set i mitja del matí, ens vam quedar bocabadats. Ens vam mirar tots en silenci pensant el mateix: “Com es pot parlar així a una infermera abans de fer-te una colonoscòpia?”, perquè clar, la venjança potser tremenda perquè no saps què pot arribar a ficar-te pel cul. El cas és que la infermera li va demanar disculpes aclarint-li al malhumorat que sí sabia llegir, amb molta educació i sense deixar de somriure ni un moment -per a que diguen després del personal de l’hospital, encara que hi ha de tot, clar; també el passa que t’entren per a fer-te una prova i ni l’auxiliar, ni la infermera ni la facultativa no et diuen ni bon dia, ni gos que fas ahí-, però bé, el cas és que pese a l’amabilitat de la xica Joan Antoni va continuar ofés perquè es veu que l’home porta fatal això de que li diguen Juan Antonio. Compartia amb ell l’habitació, i moments després una altra infermera va obrir la porta entrant amb ‘garbo’ i dient: “Ale Juan Antonio, que anem a preparar-lo”, i Joan Antoni alçava els ulls mirant el sostre amb expressió de derrota.

Mala sort Joan Antoni, si t’hagueren posat Joaquín no tindries de què preocupar-te, tot lo món et diria Ximo.