El rei del 'Mambo'

XIMO LLORENS

Ximo Llorens és escriptor i periodista.

Hola, bon dia. Amb la desaparició de Fernando Andrés Anduix ‘Mambo’, desapareix també una forma de fer teatre amateur a Alcoi què, hui per hui, no té continuitat, perquè no hi ha alternativa viva equiparable. El teatre acaba de patir una gran pèrdua i és una pèrdua definitiva. Seguirà fent-se, òbviament, perque l’impuls de fer teatre és impossible de parar, però no es farà d’eixa manera, a la seua manera.

Ningú com ell a l’hora d’omplir un pati de butaques; s’ocupava absolutament de tot, des d’aconseguir els diners necessàris per a posar en escena una obra, fins vendre les entrades, si era precís, portant-les en mà a domicili; igual encarava una comèdia d’Alfonso Paso que m’emprenia un musical coral amb veu i música en directe. Dotat d’una qualitat innata per aconseguir mecenatge, era únic per a projectar el fet teatral a l’àmbit social implicant a les autoritats polítiques i económiques i si haguera fet falta també a les religioses i a les militars, encara que per fortuna, no va fer falta; era un mestre organitzant sopars i events al voltant sempre del teatre, i encara molts no podem explicar-nos com aconseguia dur a Alcoi actors i actrius de renom completament per la cara i damunt agraïts i pagats sincerament per haver siguts convidats. I… en fí, si a algún membre del seu entorn li se casava un fill o una filla, en la boda no faltava el ram de flors de Bolos Teatre. Mambo feia coses que no fa ningú, i encara trobava temps per a escriure i dirigir.

La mort no atén cap raó més que la de la seua freda determinació, i més prompte o més tard acaba per emportar-se les persones, i s’emporta també la manera de fer d’eixes persones, que ha repercutit molt directament en la vida d’altres, en este cas, en la de tots els components de Bolos Teatre, una companyia amateur que queda veritablement òrfena.

He fet algunes obres de teatre amb ell i li valorava sobretot una cosa: moltes voltes discutiem acaloradament i jo acabava amb ganes d’obrir-li el cap de tan cabota (supose que ell pensaria igual de mí), però mai cap diferència de criteri va ser impediment per a que s’alçara el teló. I això és perque els dos sabiem que per damunt de nosaltres sempre estava el compromís amb l’obra, amb el teatre. I això no sempre passa.