El sistema educatiu i el pudent negoci dels llibres de text

MANUEL BELMONTE

Manuel Belmonte és membre del consell polític d'EU Alcoi.

Tots els anys, per aquestes dates, les famílies s'enfronten a una despesa que en la majoria dels casos les aboca a un endeutament obligat i no desitjat. Malgrat que l'article 27 de la Constitució consagra el dret a estudiar i l'apartat 4 del mateix article estableix que “l'ensenyament bàsic és obligatori i gratuït”, Espanya és un dels pocs països desenvolupats en els quals l'escolarització obligatòria suposa un esforç econòmic molt considerable per a les famílies. Tot i aquesta declaració tan grandiloqüent de la Carta Magna, quasi un terç de les famílies espanyoles es veu incapacitada d'assumir aquesta despesa escolar.

El mandat constitucional es converteix en paper mullat. Ens troben davant d'un negoci que mou més de 1.200 milions d’euros a l'any: els llibres de text. Un negoci on s'amagen foscos interessos,  amb la complicitat de tots i cadascun dels diferents governs de l’estat.

És tal l'oposició del càrtel editorial a qualsevol innovació tecnològica en l'escola, que han arribat a acusar a alguna administració pública de pirateria per tractar d'introduir el llibre electrònic en les aules. El primer grup empresarial en volum de negoci es l'Església Catòlica, que no satisfeta amb els quasi 5.000 milions d'assignació directa de l'Estat, ha teixit un entramat d'empreses en l'àmbit educatiu. L'Església és propietària –total o parcial- de les següents editorials: Grup SM, Grup Edobé, Editorial Edelvives, Editorial Brunyo, Hachette Livre i el Grup PRISA. 

Existeix una vella dita en l'àmbit educatiu, utilitzada per a fer veure l'immobilisme didàctic, que diu que si algú del segle XVIII apareguera hui en dia en la nostra societat, un dels pocs llocs que reconeixeria seria l’escola. El sistema educatiu es configura per a que tothom aprenga les mateixes coses, amb l'objectiu de capacitar-los per a fer el mateix d'igual manera. Bàsicament és el que demanda el sistema productiu que ens ve imposant des de la Segona Revolució Industrial. Tot açò sense tindre en compte les capacitats i habilitats individuals de cadascú i en molts casos, fins i tot, sotmetent-les al benefici del sistema neoliberal. És a dir, un sistema que entrena a persones en comptes de formar-les i potenciar-les adequadament.

En general, poc s'ha canviat en quant al context, rols i actuacions dels protagonistes en el procés d'ensenyament i aprenentatge. Seguim amb el docent que parla i l'estudiant que escolta, la pissarra, els guixos, les taules individuals mirant cap endavant... i de sobte el docent diu "obrim el llibre de matemàtiques per la pàgina 40", i l'alumnat obeeix i aqueix fantàstic llibre amb dibuixos a color i exercicis de fraccions que no te res  a veure amb la realitat dels joves es torna a posar en el centre del procés, com si fóra una barrera infranquejable entre la interacció directa entre docents i discents o, més aviat, entre l'alumnat i el món real. S'obliga als escolars a un coneixement unidireccional, sense proporcionar-los eines d'accés al coneixement global.

Estem davant d'una educació manipulada. On el discurs dominat es repeteix contínuament. I el neoliberalime educatiu és habitual. Aquest model educatiu beneficia les èlits del poder, que repeteixen els seus dogmes sense pràcticament oposició. Fa la sensació que una educació basada en la recerca d'informació i el processament de la mateixa per part de l'alumnat no interessa.

L'escola de hui en dia es fonamenta en el principi que els xiquets i xiquetes són un full en blanc. No és cert. No necessiten que els socialitzen amb paquets de continguts prefabricats. Ells aprendran d'una forma natural tots aqueixos conceptes amb el pas del temps i amb l'aportació de les seues experiències al llarg del seu procés educatiu.

El nostre repte consisteix a fer que els centres escolars siguen llocs en els quals es faça una mica més que aprendre. Hi ha que aprendre per a viure, i viure aprenent.