Escriure com pense

ISABEL-CLARA SIMÓ ( Amb la veu de Pepa Miralles)

Isabel-Clara Simó és escriptora i filla predilecta d'Alcoi

Estic llegint -millor dit: rellegint- una obra poética que em té enamorada. Em referisc a Les Decapitacions, de Pere Quart, que, com sabeu és el pseudònim de Joan Oliver. Vaig tenir el goig de conèixer-lo i l’he llegit tant com he pogut. Tant la seua obra teatral, que és magnífica, com la seua impressionant obra poética. El volum que tinc de “Les Decapitacions” porta un intel·ligent pròleg de Joan Fuster. I sabeu què em passa? Que alguns d’aquests poemes em recorden l’obra poètica del nostre Joan Valls. Joan Valls és un poeta immens. Sobretot quan, de jove, deixa d’escriure en castellà i passa al valencià. La seua envergadura poètica li va ser reconeguda amb els múltiples premis que va guanyar, a tots els Països Catalans.

No sé per què me’l recorda tant aquest poemari de Pere Quart. També vaig tenir la sort de conèixer-lo, però no vaig tenir la satisfacció d’intimar amb ell, perquè jo ja vivia a Catalunya, on em van portar unes oposicions d’Institut.

M’agrada contar que no vaig  tenir mai a l’abast obres en català, o en valencià, si voleu, i l’única cosa que em posava la meua llengua per escrit era un poema de Joan Valls que publicava al Programa de Festes. Un dia, algú va portar a casa un exemplar de “Serra d’Or”, la prestigiosa revista de l’Abadia de Montserrat. Però tot i això vaig arribar a la Facultat de Filosofia de València sense saber res de res d’Ausiàs March ni de Ramon Llull. Per sort, allí vaig conèixer Joan Fuster i els seus deixebles, i m’instaren a aprendre a escriure en català -o valencià, si voleu-. L’estiu que ve, em deien, ens escrius una carta en la teua llengua. Ho vaig fer, malgrat que la meua carta estava plagada de faltes.

Jo sempre havia escrit contes i poesía, sempre en castellà. Aquella carta em va donar la idea d’intentar un conte en català. Ho vaig fer, i aleshores em vaig posar a plorar: mai no havia escrit en la llengua en què pensava. I vaig jurar fidelitat a la meua llengua, cosa que he practicat tota la vida. Respecte, és clar, el castellà i la seua història literària, però malgrat que escriure en valencià em representava que mai no seria famosa ni tindria portades en les revistes. I què? Seria fidel a mi mateixa, al meu poble i a la meua historia. I això sí que importa: paraula d’alcoiana.