Estiu a Alcoi

JESÚS TRELIS

Jesús Trelis es periodista, cap de redacció del diari Las Provincias.

Còm porten el tema de la calor? És el que te l’estiu: es passem els dies dient això de quina basca que fa, que Alcoi està buit, que no hi ha una ànima al centre…

Possiblement l’estiu és l’època de l’any que més alimenta la nostra història. Per  les vivències que ens aporta al nostre currículum vitae. No el professional, evidentment, més be el personal.

Vaig a intentar explicar-me, que estic fent-me transcendental amb l’edat, mig segle a les esquenes a partir demà.

Perdoneu la referència però era essencial. És essencial perquè  quan un creua eixa franja roja del mig segle, no para de donar-li voltes al cap, a començar a reflexionar, i recordar lo viscut i pensar com érem nosaltres abans i com era aquest Alcoi que ens acull...  Sempre mirant als ponts, com element fonamental que, per molt que passen els anys, continuen sent vitals. Mireu ara el cacau que hi ha! Si no és el de Sant Jordi, és el de Fernando Reig; i si no, tots dos.

L’estiu, et deia, és probablement l'època de l'any que més nodreix les nostres vivències. A mí, em parla de la piscina municipal, amb el trampolí i les ganes de fer l’animal a l'hora de saltar; em recorda, com no, les eixides per anar de campament, i les tornades; un nacional a la plaça de l’Ajuntament, quan el Ciri funcionava; una pel·lícula al Monterrey, quan era cinema d’estiu i et feien, per exemple, una de Simbad.

Les festes de poble: anem allí, anem allà; una mentireta, uns tostons a Cocentaina; em recorda una rostida a la muntanya quan es podia fer brasa, pujades a la Font Roja i Montcabrer; la barsa dels naturistes; la visita per les nits al Preventori per a sopar,... i, malauradament, com patim aquest mesos perquè han vist fum allí, fum allà...  

Si alguna cosa estimen els alcoians són les nostres muntanyes.

Cadascú te la seua història d’estiu; amb els seus amors o desamors i bogeries de joventut; cadascú hem escrit amb la calima un fum de vivències que mai oblidarem.  Cadascú la seua història, sí, però tots amb una cosa en comú, un escenari únic: una ciutat i el seu voltant. El lloc on vam aprendre a viure a colp de nits a la fresca i on vam fer arrels baix el ponent.

No sé vostè; però jo ja porte cinquanta estius amb bona gent al meu costat; una família, com sol passar a quasi totes les cases, és la millor del món. Cinquanta estius de cançons de matinada i xerrares a poqueta nit. Cinquanta estius a Alcoi, que ben be podria ser el títol d'un poema d'amor o, perquè no, d'un sainet de Santacreu.

Salut i gaudiu la frescoreta. Bon estiu!