Fan d'Alcoi
La Columna - (miércoles, 13 de noviembre de 2019)
Gràcies a “El Grat” puc seguir amb fluïdesa les actuacions d’Alcoi i dels alcoians. Per exemple que Alcoi se suma als actes de visibilització de les reines medievals (fora de l’Edat Mitjana, té sentit la monarquia?), del 1238 al 1516. Ja se sap: les dones sempre hem estat invisibles; o per exemple que la Biblioteca Valenciana crea un índex d’escriptores valencianes. I com aquests exemples, que em toquen de prop, perquè sóc dona, una multitud d’actuacions culturals, sense parar, de la música a l’escriptura o a la pintura.
Pense que els pobles que tenen un benestar comú són els gran creadors de la història. O no recordeu el Tirant en una època en què el País Valencià tallava el bacallà al món? O la ciutat de Florència, que capitalitzava el món a l’Edat Mitjana i que ha llegat la culta dinastia del Medici?
A Alcoi, fins i tot en les tenebres de franquisme, sempre hi ha hagut una legió d’autors de totes les arts. Jo n’estic devanida. El gran Montaigne ens diu: “Res no trobe tan car com allò que em donen, i això perquè la meua voluntat resta hipotecada a títol de gratitud, i rep de més bona gana els serveis que es venen. Ja ho dic: per a aquest no donem més que diners, res em donen a mi mateix”.
Jo he nascut i m’he format en Alcoi -només les circumstàncies alienes a mi me n’han fet allunyar-, i sóc com sóc per ser alcoiana.
De menuda, anaves pel carrer i senties els telers que, clandestinament, eren a totes les cases. I tanmateix la Festivitat dels Reis va ser la primera a la Península Ibèrica, i les festes de Moros i Cristians eren cares i profundament estimades, i per Nadal la mare feia una “casca” -no n’he tastat des d’aleshores, enlloc-, i la llengua era viva i a Joan Valls l’estimava tothom. L’afany de treballar, el conreu de totes les arts i el somriure als llavis en cada racó, fan d’Alcoi el lloc singular que és.
Sí: els alcoians ens morim per actuar, per fer, per desfilar i per conrear qualsevol de les arts: paraula d’alcoiana.