Fer-se l'harakiri

MOISÉS PÉREZ

Moisés Pérez és periodista de El Temps.

1979 Primeres eleccions municipals de la represa democràtica. Mentre a Cocentaina i Alcoi s’imposa el PSOE, a Muro obté l’alcaldia una coalició denominada Adei. Conformada pel PSAN, de clara vocació independentista, i pel Partit Comunista d’Espanya, trenca esquemes a l’Alcoià i el Comtat. Aquesta entesa, que després integra els nacionalistes de la UPV, governarà fins a 1991. Amb les dues esquerres que s’havien unit en Adei separades i receloses de si mateixes, el PP aconsegueix la vara de comandament municipal. Només un tripartit integrat pel Bloc -nova marca d’UPV-, PSOE i Esquerra Unida desnona els conservadors huit anys després. És l’inici de la llarga hegemonia de Rafael Climent, del Bloc i posteriorment de Compromís, al capdavant de Muro. Amb un talant moderat, sap capitalitzar l’alcaldia.

L’any 2011, però, Esquerra Unida treu un regidor. La contundent oposició de Francesc Valls, amb la privatització de l’aigua com a tema estrella, impulsen la formació als tres escons en 2015. Compromís en pesca només 4. I per conservar l’alcaldia, ha de cedir-la durant dos anys a Esquerra Unida. El canvi de cicle és evident. Les relacions entre valencianistes i esquerrans, però, són cada vegada més fredes. Hi ha recels, enfrontaments, joc brut, desconfiances. El còctel explota de manera unilateral i irresponsable per part de Compromís, qui trenca el govern sense gaire dialogar amb els seus socis. Una jugada que pot frustrar possibles pactes progressistes en 2019. No debades, empipa profundament Esquerra Unida.

Amb el suport dels sectors més partidaris de la confrontació visceral amb Compromís, Gabriel Tomàs s’erigeix en candidat d’Esquerra Unida. Tomàs no trau uns bons resultats: perd un regidor i salva el segon per escassament tres paperetes. Tanmateix, no hi fan autocrítica. La idea que impera, encoratjats per la vella guàrdia, és desnonar a Compromís. Per pura venjança. Sense analitzar les conseqüències. Pensen en pactar amb el PP i Ciutadans. Opten, finalment, per votar-se a si mateixos en la investidura. Una decisió que amaga un escenari diabòlic: PP i Ciutadans poden erigir Tomàs en alcalde.

Aquesta possibilitat delirant es converteix en realitat. La dreta investeix el batlle d’Esquerra Unida. La irresponsabilitat dels esquerrans de no pensar en aquesta possibilitat aritmètica atorga l’ajuntament a la dreta. No debades, els vots dels conservadors als esquerrans impedeix qualsevol aliança amb la resta de forces progressistes. I amb només dos representants, l’única opció d’Esquerra Unida és acordar un executiu amb un PP integrat per regidors que simpatitzen amb líders ultradretans i que, a més, poden entregar l’urbanisme a les forces vives del poble, segons denúncia Compromís. Els beneficiats de tot aquest escenari? Compromís, qui recuperarà els votants incrèduls d’Esquerra Unida per veure la seua formació governant amb la dreta, i el PP, qui pot consolidar una hegemonia que trenque amb la tradició progressista de Muro. Tot un harakiri.