Font Roja i Mariola, una divisòria climàtica amb moltes variants
La Columna - (jueves, 03 de octubre de 2019)
Els parcs naturals del Carrascal de la Font Roja i la Serra de Mariola se situen en una posició geogràfica singular que incideix de forma decisiva en les seues característiques climàtiques, més enllà del que pot suposar la diferència altitudinal respecte als sectors de vall contigus. La seua ubicació i morfologia els fa tindre notòries similituds però també marcades diferències. Tots dos espais es disposen de sud-oest a nord-est, seguint la directriu pròpia de les Serralades Bètiques. Aqueixa disposició suposa una doble exposició i orientació.
Tots dos parcs tenen una orientació a ombria en la seua cara nord i, per tant, una menor insolació, que implica en territoris com el nostre menor evaporació i major aprofitament de la precipitació registrada. En els seus vessants a solana, al sud, l'elevada insolació propícia una alta evaporació que determina una menor eficiència pluviomètrica.
Al seu torn, els dos espais tenen una exposició a sobrevent dels fluxos humits mediterranis procedents del nord-est que, en presència d'altres condicionants meteorològics, afavoreixen unes precipitacions majors que les que es donen en la cara sud, a sotavent d'aquests vents. Coincideixen per tant una cara nord amb més pluja i menys precipitació, amb vegetació més densa, i una cara sud amb vegetació menys abundant i amb una flora adaptada a una major sequedat.
No obstant això, Font Roja presenta una estructura de serra més neta amb dos vessants purs, però Mariola té una estructura de massís i, a més del ja citat, ofereix planes interiors i divisòries internes secundàries que donen lloc a altres matisos climàtics. Al seu torn, aquests dos espais junts dibuixen un triangle obert al nord-est i tancat a les altres direccions, que actua tant com divisòria climàtica com hidrogràfica, passant en molt pocs quilòmetres d'un entorn humit i relativament litoralitzat a un altre més àrid i continentalitzat.