Fuster

ISABEL-CLARA SIMÓ ( Amb la veu de Pepa Miralles)

Isabel-Clara Simó és escriptora i filla predilecta d'Alcoi

Enguany fa vint-i-cinc anys que va morir Joan Fuster. Jo el vaig conèixer molt jove, quan començava la meua carrera a la Universitat de València. De fet, primer vaig conèixer el que podríem anomenar els seus deixebles, un grup d’universitaris cultíssims i que tenien moltes ganes d’indagar la pròpia identitat entre la confusió d’una horrible dictadura que només permetia la imatge oficial que els convenia. De sobte vaig descobrir que la meua llengua era antiga i noble, i no un patués per parlar amb la família i amb els amics, sense cap altre ús que l’oral. Vaig descobrir autors tan importants com el nostre Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi, vaig saber la meua historia, no l’oficial sinó la de veritat.

Fa molts anys d’això, perquè vaig fer la carrera entre el 1960 i el 1965. Vivia en una residència d’estudiants, i, amb la meua veu potent, que m’ha donat alguns disgustos per massa potent, parlava en valencià allà on estava. Les meues companyes eren, com jo, de comarques, i totes tenien com a llenguia familiar el valencià, però una em va advertir: “Ve con cuidado, Isabel, que si hablas en valenciano te tomarán por una paleta de pueblo”. Crec que aquesta frase resumeix a la perfecció quin era l’estat de la nostra llengua en aquells moments.

Fuster va ser el “pare espiritaul” (una definició que estic segura que ell no em toleraría) de tots nosaltres. La seua casa de Sueca era motiu de pelegrinatges de tots els que teníem ànsia de saber. Sempre ens va acollir a tots amb un somriure i mai no es cansava de parlar amb nosaltres. Va ser una fiugura fonamental en l’articulació del nostre país, sobretot a partir de la publicació del seu llibre “Nosaltres, els valencians”, l’any 1962.

Un dia (i la cosa va pasar tres voltes) uns cafres fanàtics li van tirar una bomba a casa. Ell per sort va sortir indemne. Els estudiants, els seus seguidors i una quantitat enorme de gent vam fer una grandiosa manifestació, donant el nostre suport col·lectiu al savi de Sueca. Recorde que va vindre de Madrid José Luis Aranguren, ell mateix represaliat pel franqusime. I em va dir, a mi i a tots els qui estàvem al seu voltant, que no hi havia cap intel·lectual a Espanya que aconseguira eixa adhesió, que estava meravellat, i que no hi havia dubte que Fuster no sols era un home d’una gran categoría intel·lectual sinó que era més estimat que cap altra persona. Això em va emocionar.

Quan va vindre la democràcia, però, Fuster va caure en un silenci que no tots vam entendre. El frau de la transició, els pactes vergonyosos i  la impunitat dels hereus del franqusime l’havien desmoralitzat. Un dia, que estàvem junts rebent un premi de mans de l’alcalde València, li vaig preguntar: “Què et passa, Fuster?”. “Burra, em va contestar, és que no veus què està passant?”. Paraules contundents.

Anys després, quan ell era el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, els de la junta el vam anar a visitar a Sueca. Anàvem a celebrar el Galeuska, que era una reunió entre escriptors en euskera, en gallec i en català, i cada any l’amfitrió era rotatiu. Aquell any li tocava a Galícia. Ens va dir. “No aneu a Vigo a plorar, eh? Perquè això no aprofita de res”.

Jo el trobe a faltar i l’enyore. Si arriba a ser francès, per exemple, el coneixeria tot Europa. I rellegir-lo, o llegir-lo si no ho hem fet mai, és una dels gran plaers intel·lectuals que encara tenim. Fuster va ser imprescindible: paraula d’alcoiana.