Història i present

ISABEL-CLARA SIMÓ ( Amb la veu de Pepa Miralles)

Isabel-Clara Simó és escriptora i filla predilecta d'Alcoi

Fa poc he sabut dues notícies que jo considere molt bones. La primera m’afecta personalment, i m’haureu de perdonar que em recree parlant de mi mateixa, com si el monstre de la vanitat s’hagués apoderat de mi. Per cert: considere la vanitat la més baixa de les passions, molt pitjor que la promiscuïtat o l’orgull, que no s’assembla gens a la vanitat. La cosa és que per casualitat he sabut que hi ha a Alcoi un grup musical que s’anomena “Júlia”, però el que m’ha deixat estupefacta és que sembla ser un homenatge a la meua novel·la “Júlia”. Mai m’havia sentit tan afalagada. Pel que he pogut saber el grup està format per Estela Tormo i Lídia Vila, i el seu estil  és el “dream pop”. El pròxim treball es titula “Pròxima B”, i els crítics ressalten que el grup vol construir nous sons, i ho fa amb austeritat i exuberància alhora.

M’he afanyat a escoltar-lo, i, ai déus, sona meravellosament bé. Des d’ací els envie el meu afecte i el meu agraïment. I sobretot els meus rotunds aplaudiments.

L’altra notícia és que he sabut, gràcies a l’ameníssima revista “El Gratis”, que tres investigadors, Àngel Beneito Lloris, Francisco Moreno Sáez i Josep Lluís Santonja Cardona, han publicat un llibre fonamental: “Tiempo de sombras: la represión en Alcoi desde la guerra civil a los años 70”. Intentaré aconseguir-lo i llegir-lo, perquè servidora llegeix perfectament el castellà. Aquest tipus d’investigacions són utilíssimes. El pitjor que li pot passar a un poble és perdre la memòria i més encara la memòria immediata, encara que el que hem suportat no siga gens afalagador ni fàcil de narrar. Som un poble de perdedors, i en totes les contesses ens han fet deixar la pell. El dinamisme d’Alcoi ha estat frenat una vegada i una altra per uns vencedors ignorants i fanàtics.

És veritat que Alcoi continua sent un poble dinàmic, malgrat tots els avatars històrics i que compta amb una història digna d’elogi. Ara que torna a estar de moda Paul Auster, no puc evitar recordar unes frases molt dures del seu llibre “Leviatan”: “El món havia canviat al seu voltant i en l’actual clima d’egoisme i intolerància, de cops de pit, d’americanisme imbècil, les seues opinions sonaven curiosament dures i moralistes (...) De sobte el bàndol contrari s’havia apropiat de tots els arguments i aixecar la veu contra aquest bàndol es considerava de mala educació”. Eh que vos sona? Eh que sembla que parle de nosaltres i de les nostres dissorts?

I tanmateix, continuem cantant i continuem escrivint, perquè la llavor de tot és la cultura, que no és una part secundària sinó la columna vertebral de tota societat: paraula d’alcoiana.