Idiosincràsia cultural

CARLES FIGUEROLA

Carles Figuerola és periodista.

En poblacions amb els habitants d'Alcoi sempre hi ha un risc que desespera els organitzadors de qualsevol esdeveniment: la síndrome de les cadires buides. Tot i les previsions, els càlculs i les deduccions, sempre hi ha factors no forçats que desencadenen verdaders moments de tensió per una assistència menor de la prevista. Quan el públic es conegut i s'han repassat fins la sacietat les cares que han d'acudir, un altre acte, un berenar, un viatge col·lectiu d'uns quants, un nuvolet imprevist, una indisposició, potser l'hecatombe.

Com a espectadors sempre ens queda en el record amb una estranya impressió les sales en què els assistents no superaven la meitat d'una mà. Sobretot ha passat en el cine, en l'última sessió amb la presència d'un únic espectador. Curiosament, per a quasi tots els que han viscut eixa experiència, la pel·lícula se'ls queda molt més gravada que en altres en què la sala era un formiguer.  En l'anterior segle ,en moltes gires teatrals de companyies de renom,  la quantitat d'actors en l'escenari era alguna vegada molt superior al públic que ho presenciava dispersat en cinc files. L'horari intempestiu en una ciutat industrial es justificava com a causa. També és freqüent el fenomen de La Ventafocs, la Cenicienta, un fet que passa normalment en conferències i que és buida quan arriba l'hora màgica. “Ha passat alguna cosa? He dit alguna cosa inapropiada?”, va comentar fa uns anys un escriptor quan va vore que la meitat de la gent s'alçava. “No passa res- va contestar l'organitzador:” és l'hora d'anar-se'n a sopar”.

El sopar és sagrat quan l'acte és gratuït i s'estén de la durada prevista. Després hi ha casos que sobrepassen tota lògica com un prou recent. El mateix grup actua gratuïtament en dos llocs pròxims de manera consecutiva. El primer està ple i el segon no té quasi espectadors; es presenta sobtadament la síndrome de les cadires buides. Quin és el misteri? . Una dada: el segon passe coincidia amb l'hora de sopar.