Il·lusió efímera

CARLES FIGUEROLA

Carles Figuerola és periodista.

L’esport té un nexe, un punt d’unió i  aconsegueix en els esdeveniments congregar a una gran quantitat de públic que animen per un únic objectiu. El Collao va reunir diumenge a prop de quatre mil persones en un partit de promoció que es va esfumar en el pitjor moment.

En no res, tot es va esvair:  primera ocasió dels adversaris i gol, i en poc més de 20 minuts, l’esperança s’havia trencat a trossos. Es comprovava en els rostres dels xiquets desolats. Abans li havien tret el màxim partit al conte de la Lletera: alguns ja feia dies que veien a l’equip jugar en Segona A.

Els aficionats elucubraven amb els possibles adversaris de la segona ronda. Va ser un colp, un canvi, com del dia a la nit. En eixos instants es va passar de la il·lusió a la incomoditat, al malestar. La derrota costa d’assimilar i més quan es veu la sensació contrària en els aficionats rivals, uns 300. Una sensació d’amargor envaeix el camp: el fortí, el jugador 12, l’afició, no ha tingut en esta ocasió un pes rellevant. Tristor per a finalitzar una molt bona temporada, pocs se’n recorden del que costa aplegar a un play-off.

Els esports de masses també tenen efectes secundaris: afecten el subconscient d’alguns aficionats. Es creen núvols, castells en l’aire i sembla que s’aglutinen molts desitjos inassolibles en la vida real. És una ment que pensa només en la victòria, però que està poc preparada per a un resultat advers. Per això, les desfetes en partits decisius es queden arxivades com una rèmora, com un pas enrere, com una espineta.

 Partit perdut, partit oblidat. És un duel esportiu que s’ha de passar, que s’ha d’arraconar  i que, d’alguna manera, ajuda a gestionar les frustracions. Són preocupacions menors que poc a poc es desfan com bombolles de sabó. Un play off exigu. Ha sigut una il·lusió efímera.