Isabel-Clara Simó, una pionera

JORDI BOTELLA

Escriptor

La nostra història cultural està feta de pioners que s’embarcaren en aventures en les què es comprometeren fins les últimes conseqüències amb l’únic objectiu de rescabalar les mancances d’una societat fràgil. Aquestes mampreses requerien d’un esforç titànic, solitari i desagraït.

Isabel-Clara Simó fou una d’aquestes persones, una pionera a l’igual que Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Manuel Sanchís Guarner, Enric Valor, Joan Valls o Ovidi Montllor. Tots ells es proposaren alçar un edifici sobre un solar on la llengua pròpia estava restringida a l’ús familiar i anecdòtic. Sobre aquest projecte multiplicaren la seua activitat, ja fóra com articulistes, poetes, gramàtics, novel.listes o cantants. Tot allò que en una societat normalitzada hauria estat el treball de moltes generacions i molts creadors, ells assumiren, el requeriment d’una urgència històrica  que venia a denunciar l’extinció d’una llengua i, per tant, d’un poble.

Dona polifacética, Isabel Clara Simó dedicà la seua vida a l’activisme cultural amb la seua responsabilitat al davant de diverses publicacions; també mostrà  l’opinió en col.laboracions en la prensa i una lúcida reflexió  tot aprofitant el seu ofici d’ ensenyant de Filosofia. Tot plegat, condensà tota aquesta activitat, tot el coneixement del món i tota la seua intel.ligència al llarg d’una extensa obra narrativa valorada per crítics i  lectors.

Malauradament en la nostra tradició cultural hi ha poques dones que hagen tingut el coratge de multiplicar-se en tant de treball i amb tants bons resultats. En això també Isabel Clara Simó fou una pionera, un exemple d’independència sense coartades de cap mena, proposant-se, a l’igual que els grans creadors, llançar missatges universals a partir del món més immediat.

En aquest sentit,  de la mateixa manera que Ovidi oferí Teresa a l’imaginari dels grans mites, Isabel Clara-Simó projectà en un personatge, Júlia, el símbol d’un poble capaç d’enfrontar-se a l’ordre establert mitjançant una arma infalible: la dignitat. Paraula d’alcoiana.