Jo també sóc ella

JESÚS TRELIS

Jesús Trelis es periodista, cap de redacció del diari Las Provincias.

De xicotet, més o menys als dotze anys, tenia una professora de teatre al grup La Cassola, que em despertava admiració. Ella va traure la part més artística que podria tindre eixe xiquet tímid que li agradava donar cabrioles pel carrer. I per ella vaig acabar quan xaval fent teatre a un escenari, probablement amb més passió que gràcia.

Crec recordar que es deia Julia. I sempre em fascinava veure-la amb quin ímpetu s’entregava al grup de xiquets que ens agradava allò de fer teatre Portava el monyo canós, amb un arreplegat darrere, i era una dona amb un àuria especial. Et diria que lliure. 

No sé perquè però, pensant en que el 8 de març es viurà el dia de la dona potser més reivindicatiu dels últims temps, ella m’ha vingut al cap. I de la seua mà, un fum de dones que han estat al meu costat (i encara ho estant) al llarg de la meua vida. 

De fet, jo vaig nàixer a una família d’ homes. Tot i que una dona, ma mare, era la que ens portava endavant a tots. Amb els anys, elles han estat sempre al meu voltant: a la meua vida personal i a la professional i han segut vitals. 

Una mare, una dona , dues filles, una jefa a la feina, un fum d’ amigues, alguna que em demostra amb la seua batalla particular quant tinc que aprendre d’ ella. Una periodista que es diu Pepa i em desperta cada mati; una jove que es diu Malala i reclama que les xiquetes puguen accedir a l’educació al Paquistan; una poeta que es diu Glòria, Fuertes. Mujer de verso en pecho, que sempre m’inspira... en femení.

Podria parlar-te de moltes dones que són vitals per a mi. Però ara que tant toca parlar d’igualtat, vos tinc que confessar que no acabe d’entendre que a una societat que solem dir avançada, tot i que en molts aspectes sembla de l’edat mitjana, encara tinguem que continuar reivindicant igualtat salarial, de drets socials, d’oportunitats...

La situació és deplorable, sí; però al temps que et dic açò, tinc la sensació d’ estar fent un exercici de hipocresia, perquè després tots continuem fent possible que eixes desigualtat continuen aflorant. El dia 8 toca dir ja està be; però el dia desprès també. Més que dir, toca fer. Salut a totes i tots.