Jugar en valencià
La Columna - (lunes, 09 de enero de 2017)
Des del dijous a la nit els xiquets que teniu al vostre voltant estan immersos en un ritme frenètic de joguera. Els Reis Mags com sempre a Alcoi s’han portat de categoria, no podria ser menys a la nostra ciutat els tractem d’allò més bé.
Hi ha però moltes qüestions al darrere d’aquest allau de regals que ens podríem plantejar. Per exemple, la promoció sense matisos del consum, un consum cada vegada més lluny dels nostres comerços locals, no ens estranyem veure tancar botigues que ens han acompanyat durant anys. També podem parlar de la flagrant diferència entre els joguets dirigits a xiquetes i xiquets, marcant el seu camí des de la infantesa. Però hi ha una altra qüestió més amagada i per això més poderosa. Féu-me el favor. Fixeu-se en eixa nina que canta i parla. O bé en el joc de taula que penseu compartir amb ells les vesprades dels diumenges. En quina llengua parlen? En castellà, sens dubte. A vegades també en anglés (confiant en que així els hi facilitarem l’aprenentatge). Mai en valencià, a no ser que faces una cerca militant i sempre, confessem-m’ho amb poc èxit. Tanmateix molts de nosaltres parlem i eduquem als nostres fills en valencià. És a dir, és la llengua en la que els hi diem com els estimem. No tindre opció a oferir joguets que puguen parlar en la llengua que compartim amb ells és com a poc contradictori. Hauria de ser el normal.
Els valencians vivim en una clara mancança i no tindre joguets que parlen com nosaltres és una mostra més. Per a molts sembla que la feina ja està feta perquè cantem nadaletes en valencià o bé quan escrivim en valencià els hashtags. Mentre però la parla del joc, a hores d’ara, és el castellà. I us ho podreu prendre com si no tinguera importància, fins i tot amb bromes i somriures. Però penseu que és també la llengua en la que els xiquets estan establint les seues primerenques relacions d’amistat. I això significa d’afecte. Caldria pensar si els estem ajudant a fer que la llengua amb la que convivim amb ells és la llengua amb la que construiran els seus futurs afectes
La cosa és senzilla: jo vull que les meues filles puguen jugar en la llengua que trien. I ara no tenen aquesta opció, han aprés ràpid en parlar primer en castellà al parc. Això té un nom: desigualtat. I no m’agrada gens veure com es fa ben poc per solucionar aquest greuge que pateixen tants i tants xiquets i que seria tant senzill de solucionar, només cal posar interès i sobretot estimar el que és teu.