La ciutat fantasma

JORDI PEIDRO

Ilustrador y escritor

Encara que es tracta d'un fenomen que ha ocorregut al llarg de la història i quasi per tot arreu, és durant el segle XIX i especialment als acabats de nàixer Estats Units, quan el terme "ciutat fantasma" més es popularitza. Ciutats nascudes a resultes de la febre de l'or que son tan ràpidament poblades com abandonades, deixant, a penes la veta de l'anhela't mineral s'esgota, una amalgama de construccions sense vida. És el cinema, la novel·la pulp i els tebeos els qui ho popularitzaren i així ha quedat a l'imaginari col·lectiu des d'aleshores.

Cada més de maig, com a molt tardar primers de juny, apareix aquesta imatge al meu subconscient i l'equipare de manera natural amb el que veig als carrers de la nostra ciutat. Sembla Alcoi un poble que sols viu d'octubre a abril, del Mig Any a les festes -la nostra particular 'febre de l'or'-, i sembla que la resta del temps, la gent fuig per a agafar aire i sols tornar a calfar motors quan aplega la baixada de temperatures de la tardor següent.

Es desolador passejar pel pont de Sant Jordi, pels carrers del centre, no vull parlar del barri que articula Sant Nicolauet, això és altre cantar... Sols falta veure creuar el carrer, portades pel vent, les populars barrelles dels films. Baixes per Sant Francesc i a qualsevol portal, esperes escoltar el xiuxiuejar de la música de Morricone per a dues passes més avall, trobar-te cara a cara amb els ajupits ulls de Lee Van Cleef, mentre acarona el llom del Colt Navy que penja al seu cint i, de darrere dels seus ennegrits incisius, escup tabac de mastegar.

Sols la Zona Nord manté una mica la seua actitud vital. Envoltada de les propostes festives que tots els estius emprèn, acaba per ser l'aldea gala dins de l'aldea gala que ja de per si és el nostre Alcoi.