La desconnexió
La Columna - (viernes, 18 de mayo de 2018)
Hui he pujat al microbús que fa uns mesos dibuixa la ciutat i els carrers estrets. Anava somrient mentre el sol em rossava el rostre i sentia parlar a un iaio encantador que li contava a una dona asseguda al seu costat allò que tots hem escoltat al trobar-se en el xicotet i acollidor espai. Parlava de que té 90 anys i narrava amb l’orgull que sols un iaio pot tindre, la sort dels seus néts i rebesnéts. Jo l’escoltava i dibuixava un somriure que em feia partícip de la seua tendresa. Poc abans també em treia un somriure aquell xiquet del carro per l’Alameda. I tornant a casa em venia al cap la conversa amb una amiga, sobre com la societat va fent-se cada vegada més egocèntrica, com cada vegada col·laborem i ens ajudem menys uns als altres. I crec que sé perquè està ocorrent. La hiperconnectivitat digital està restant-nos connectivitat vital i real. Submergits cada vegada més a les pantalles del mòbils, hem deixat de mirar i observar el que ens envolta, hem deixat de generar eixos somriures que provoca una xiqueta o un iaio, hem deixat de tancar els ulls quan el sol ens pega en la cara i gaudir del moment tan únic que s’ha generat de manera natural, hem passat d'educar als nostres fills en societat, amb eixa criança col·lectiva tan enriquidora, a educar-los en la individualitat de la nostra família tal vegada una mica aïllada del món que l’envolta. He fet un pacte amb mi mateix, he pactat gaudir més de quan camine pel carrer, mirar menys la pantalla del mòbil, somriure al vent i transmetre l’estima i els valors a les meues futures generacions, ensenyar allò que jo crec imprescindible per créixer feliç: gestionar la frustració, controlar els impulsos, submergir-se en situacions bones i roïns per a generar aprenentatges de tot tipus, empatitzar amb la resta, prestar atenció al present i la més important, estimar des del respecte. És un pacte amb mi, però volia compartir-lo per si la individualitat de la idea passa a ser col·lectiva.