La Font Roja en l'ADN

JESÚS TRELIS

Jesús Trelis es periodista, cap de redacció del diari Las Provincias.

La Font Roja compleix trenta anys des de la declaració de Parc Natural. Jo tinc debilitat pel Preventori, certa nostàlgia quan parle de la Serreta i fascinació pel Montcabrer. Però dit això, reconec que el magnetisme de la Font Roja és únic. Potser perquè la seua imponent mirada ens captiva i fa que, a la força, al nostre ADN, les seues arrels es passegen formant part de la nostra història. Perquè... qui no té un capítol de la seua vida lligat a eixa muntanya que té soterrar al seu interior el cor verd de la ciutat?

La Font Roja em recorda a infantessa, nits de ‘canallesca’ al seu refugi que era fred i atrotinant. Em recorda a les competicions quan erem xavals (i no tant) per a veure qui suportava més amb les mans dins de l’aigua freda de la font. Em recorda el repte de fer la seu pujada corrent, que va quedar en repte; les rostides contundents entre rialles i festes de joventut que ja mai tornaran; nits parlant amb el seu guarda forestal, i les visites per passejar per la neu quan al despertar descobríem que la muntanya havia nascut al nou dia vestida de blanc.

La Font Roja em recorda passejos pels seus camins perduts intentant trobar esclata-sangs (que sempre se m’ha donat fatal) i matinades en solitari per reflexionar, pensar amb les coses de la vida, mentre el sol eixia més enllà de la ciutat. Em recorda, fins i tot, que vaig donar el ‘si vullc’ a la seua xicoteta capella ja fa un fum de temps. Com tants altres, que ho han fet abans i després.

Per què, com et deia, i com ens recordaran amb les activitats que ens preparen per aquest any, la Font Roja és molt més que una muntanya amb un valor ecològic extraordinari. És un lloc que ens toca la fibra sensible de cadascú pel moltíssimes raons. I sols per això, hi ha que celebrar eixos 30 anys de Parc Natural i, al temps, tota la seua història lligada a Alcoi i als pobles limítrofs. I hi ha que demanar que mai, mai, els seus visitants i els encarregats de custodiar-la, deixen de mimar-la, de posar-la bonica, de fer-li festa.

Sí, quan contemple la Font Roja em ve al cap el futur: nous membres de la família que portaré quan arriben (si arriben), nous amics que arribaran i visitaran la meua muntanya, noves incursions per les seues sendes quan siga un jubilat (si arriba a port eixe dia) i noves matinades en solitari per reflexionar –com abans et deia- amb les coses de la vida mentre el sol eix més enllà de la ciutat. Sigau feliços.