Lèxic

MIQUEL PEIDRO

GUIONISTA

Si d’alguna cosa immediata està aprofitant tot el cacau que tenen muntat els catalans és per a la reformulació de certs conceptes que han adquirit un nou significat. Valguen tres paraules a mode de exemple, cadascuna d’elles encunyada per un dels últims ocupants de la butaca presidencial de la Generalitat catalana.

Ja fa un temps, el ara quasi oblidat Honorable (així li deien) Artur Mas va dir que tot l’assumpte de la seua independència i de la seua manera sui generis d’entendre la democràcia s’havia de tractar amb astúcia. Vista la forma d’actuar, la seua astúcia no obeïx als paràmetres del que tradicionalment s’ha entès com a tal. De totes formes, ni tan sols ha tingut l’honor d’inventar una manera de fer las coses, perquè allò que ell ha qualificat d’astúcia, en Alcoy fa temps que s’anomena malafolla. I és que, una volta més, els alcoians anem quatre pobles per davant de la resta de la civilització.

Un altre concepte a debatre és el de diàleg. En esta ocasió cal parafrasejar al també Honorable (així li deien) Carles Puigdemont que va dir que estava disposat a entaular un diàleg baix la premissa de referèndum o referèndum. Òbviament és també una forma nova d’entendre el concepte de diàleg, perquè bàsicament fa inútil la existència de l’altra part. És a dir, que igual dóna estar parlant amb una persona que amb un gat que amb una roca volcànica.

La última aportació es la del Honorable (així li diuen) Quim Torra al concepte de pacifisme. Fins ara resultava inconcebible que algú tallara carreteres de manera pacífica, que algú cremara contenidores de manera pacífica o que es llençaren objectes pel carrer a les altes de manera pacífica. Sempre ens queda la possibilitat de que algú cure ferides de forma violenta, que dos persones es besen de manera violenta o que comencen a existir les carícies violentes. En Catalunya, hui en dia, com en els tebeos de Mortadelo, tot és possible. Ai, si Gandhi alçara el cap...

En fi, que estem a l’aguait. Déu (que segurament també és català) no permeta que dins d’esta reformulació de conceptes ens vullguen fer creure que una branca d’olivera és un bon fuet, que eixa sí que es una de les grans aportacions catalanes a la història. La del fuet, clar. Seria una llàstima, tu.