Màgia

ISABEL-CLARA SIMÓ ( Amb la veu de Pepa Miralles)

Isabel-Clara Simó és escriptora i filla predilecta d'Alcoi

He rebut un llibre exquisit. Es titula "Verdcel. De plantes, talaies i cims (i una aroma)". El primer que m'ha robat el cor són les perfectes i alhora provocadores il·lustracions. Són fetes per Daniel Olmo. I el text és d'Alfons Olmo. La primera part es titula Alfa, I conté: "Construir", "Conrear" i "Temps"; la segona es diu Omega I conté "Presagi i caiguda del punt omega", "Cim Pla" i "L'ocàs". Hi ha un annex, les lletres de les cançons i òbviament un CD.

El llibre comença així: "Escriure vol dir jugar-te-la. Copsar cada pinzellada del quadre al cel que acabes de veure. Entre rogents que fan el ventall cap als blaus, blancs i grisos de núvols a diferents profunditats. I és també moviment. Els raigs de sol que intermitents van creuant com poden per entre els núvols", etc., etc.

El profund lirisme i l'energia que són capaços de crear els de Verdcel em fa sentir orgullosa de ser alcoiana, ni que sigui com a conciutadana.

He passat hores meravelloses escoltant-los i llegint-los. Són extraordinaris I sens dubte, en un futur pròxim seran apreciats pel món sencer.

Diuen que si a un alcoià o a una alcoiana li dónes feina, somriu. Una vegada una amiga i poeta hongaresa, l'Eva Toth, que tan bé va traduir al català alguns poemes hongaresos, doncs em va dir que a Hongria hi havia un poeta per metre quadrat. I jo em vaig dir, sap aquesta magnífica dona quants poetes hi ha a Alcoi? I pintors? Així m'ho va explicar el gran Antoni Miró: tenim més pintors, en proporció, que cap altra ciutat del món. Però on més ha reeixit Alcoi és en música. Tot lo món sap tocar algun instrument o ho intenta, perquè tot l'any hi ha una cadència que travessa la ciutat. Jo, en la meua memòria antiga, tinc clavats als timpans el txec-txec dels telers que eixia de cada balcó, de cada casa.. Sense oblidar les processons, les cavalcades. Ah, i el sentit de l'humor.

En Alcoi, no cal dir-ho, hi ha bona i mala gent, i hi ha fanàtics i demòcrates, i hi ha insensibles a qualsevol forma d'art i els qui tremolen davant una cançó de Verdcel o una cantata de Bach, o mirant i bevent la pintura dels nostres pintors. Hi ha de tot, com és lògic.

Jo em pregunte, com tanta altra gent, què fa que els alcoians siguen tan alcoians. Però tinc la resposta: hi ha màgia, regolant per les muntanyes i remuntant les costeres, esclatant en l'aire puríssim de la matinada, una màgia que ens fa tan feliços que riem i somriem tothora i unes ganes de treballar que desconcerten els nou vinguts. Sí, sí: ho tinc clar: en Alcoi hi ha màgia: paraula d'alcoiana.