Mantell blanc

FERRAN CANO

Ferran Cano és periodista , presentador de televisió i columnista en el diari Levante EMV i la revista Urban.

Hi ha dos estampes amb les quals el bon alcoià agrada delectar-se la vista en les nostres muntanyes: una és la foscor tacada per la llum groga de les torxes, un quatre de gener en el Preventori.

L'altra la que vam viure este cap de setmana. La resplendor que naix del mantell blanc que cobreix el privilegiat escenari natural que envolta esta olla. Segons l'estadística de la meua memòria, calcule que passa una o dos vegades cada any, amb més o menys intensitat. I ho he de confessar, trobe a faltar-la, la neu.

Des que vaig marxar fora a viure, sempre me la perd i quan cau em console mirant les imatges que transiten compulsivament per les xarxes socials. Segurament, esta nostàlgia blanca es deu al fet que de menut, quan nevava era una festa.

Si en queia una bona de nit, l'endemà de bon matí s'aclaria la gran incògnita que ens rondava als xiquets com jo... Hi hauria classe? En la cuina, mentre mon pare i jo desdejunàvem, era esta mateixa sintonia radiofònica, a esta mateixa hora, en ona mitjana, l'encarregada de desvelar el misteri.... Les classes se suspenen, anunciaven en Fresquitas mañanas… I aleshores ja sabia que eixe matí no pujaria la costera pronunciada que em portava cap a La Salle. I després eixiria a jugar amb les katiuskes en un parc, la Rosaleda, que encara no era pàrquing; i en un camp, quer fou via d'un tren que mai va arrancar i en uns bancals que encara no estaven edificats.

Llançar-se boles i desitjar que caigueren més volves i que el blanc no es desfera convertit en xafada gris... I si això passava, com ara, pensava que sempre ens quedarà la Carrasqueta.

Feliç dia d'hivern!