Marques blanques

XIMO LLORENS

Ximo Llorens és escriptor i periodista.

Hi ha moltes maneres de guanyar diners. Podriem recordar, per exemple, als industrials alcoians del passat segle capaços de crear un imperi econòmic començant per arreplegar brossa del riu. I no és cap frasse poètica. És exactament literal. Va haver un què va començar així realment: arreplegant la brossa tèxtil que les fàbriques deixaven vora els rius, això que no servia per a res, draps i borra que no valia ja ni per a  torcar-se les mans brutes d’oli després de greixar les màquines. Arreplegava borrellons de llana vella, o de camisseria, o de restes de cotó, i transformava tot això en una classe de teixit molt modest però altament efectiu, com una ‘pelusilla’, que va ser tot un descobriment per a les empreses constructores de taüts. Servia per a forrar per dins les caixes amb un material digne, presentable, fins i tot càl.lid i confortable per al finat, valga la tonteria. I barat. Molt barat. I a més podia fabricar-se amb diverses opcions de colors, negre o blanc, morat o Burdeos. Este home va acabar sent un industrial tèxtil de renom.

Heus ací un exemple de reciclatge al 100%. I fet quan la paraula reciclatge ni existia en el diccionari, com aquell que diu.

Hui en día, hi ha qui fan grans fortunes actuant exactament al revés. Empitjoren els productes que venen, baixen els preus uns cèntims (unes voltes molt i altres no tant) i així guanyen molts més diners. Les marques blanques són el paradigma d’això. Si un supermercat ven 15 pots de fabada Litoral a la setmana, i fent el corresponent estudi de mercat comprova que en vendría 30 de pots si costara uns cèntims menys, però de pitjor qualitat, li diu adéu a Litoral. No pensa l’amo del supermercat, el senyor Roig en éste cas, en els clients que ja no compraran mai més ‘fabada’, perquè serán més els qui compraran la fabada Hacendado. El negoci no té cor, com dia Jordi Teixidor en ‘El retaule del flautista’, però moltes voltes tampoc té ni estil ni elegància. El súper és l’evolució moderna de la botigueta, senyor Roig, acabes entranyant amb els empleats, es crea una certa familiaritat, un hàbit, que sempre acaba davant la màquina tragaperres de l’eixida, i no està bé que es tracte als clients de tota la vida d’eixa manera, amb una invasió de marca blanca com una mala herba que s’estén i estén. I sé que no tot en les marques blanques és de baixa qualitat. Et trobes sorpreses, però molt rarament. Per mí, si la majoria de la gent vol menjar una fabada asturiana de pot que res té a vore amb la fabada Litoral, o beure una llet condensada que no siga La Lechera (encara que Nutricia o El Castillo no están malament, no están malament, però són pitjor), que ho faça, però em sembla fatal que priven als clients habituals d’una marca determinada només perquè costa uns cèntims més. Podriem fer una llista llargueta dels productes que el senyor Roig ha anat suprimint perquè l’ixiran millor els comptes, però ja li ho dic des d’ací senyor Roig: el dia que lleve vosté dels mostradors la Coca Cola i el Fairy, eixe dia, haurà acabat vosté amb mi.