Municipalització: no, però sí

ESTEFANIA BLANES

Estefania Blanes és regidora de Guanyar Alcoi.

El PSOE local segueix una estratègia que déu pensar que dóna bons fruits. Per a ells, clar; per a Alcoi? Això ja no importa tant. Es tracta del que en castellà es diu ‘poner una vela a dios y otra al diablo’. Traduït: per una banda donem a entendre a l’esquerra que són d’esquerres; per altra, a la dreta li diem que no ho són tant. Una legislatura compartida amb Esquerra Unida seguida d’una altra amb una profunda amistat amb els Ciudadanos de Sedano i Peralta. Ara ensalzem símbols de l’esquerra nacionalista, ara protagonitzem misses i processons. Ara municipalitzem el Centre d’Esports Eduardo Latorre, ara ens oposem amb totes les maniobres que tinguem a mà, visibles o subterrànies, per recuperar els serveis de neteja o recollida de brossa. Quan estava a l’oposició Toni Francés afirmava que els nous jutjats eren una obra nul·la de ple dret i que el govern local no podia pagar un edifici destinat a gestions que no són de la seua competència, ara al govern Toni Francés diu que s’ha de solucionar la situació dels jutjats, no demanar responsabilitats polítiques, i fins i tot pagar amb fons municipals les obres per habilitar la infrastructura. Sóc l’alcalde i proclame que hem de donar exemple d’austeritat i contenció de la despesa, però em passege en un Mercedes d’alta gama que no utilitza ni el president Rajoy.

Els exemples no pararien. Duem un any de legislatura i cada setmana assistim a posada en escena progressista i gestió conservadora. És, sense dubte, una tàctica que tracta d’incidir en aquells segments de la població que es miren l’actualitat política des de certa distància, que pot donar ‘el pego’ sempre que no s’aprofundisca més enllà de les capes superficials. Perquè a la que rasques, a la que analitzes una mica, et trobes el cartró.

Només tornar de l’estiu assistim a un altre exemple que, a banda de confirmar-se com una mostra més d’aquesta praxis ambigua, la veritat és que provoca certa tristesa. I és l’anunci dels Premis 9 d’Octubre, que segons els regidors de Cultura i Participació, a partir d’ara premiaran anualment a una entitat i a una persona per la seua contribució al foment de la cultura valenciana, o alguna cosa per l’estil, ja que la simple redacció del projecte ja és d’una vaguetat i una buidor que espanta. Seria una iniciativa d’aquelles que, si el PP arriba a atrevir-se a posar en marxa, l’esquerra local, i el PSOE apuntant-se al bombardeig, s’hauria cremat en la irritació.

Estem davant, ni més ni menys, que de l’apropiació per part de l’Ajuntament dels Premis Joan Valls, que una entitat local organitza des de fa més de 20 anys que lliura anualment els seus premis a una persona i un col·lectiu; premis consistents, per més inri, a una escultura d’Antoni Miró, exactament igual que els premis que acaba d’anunciar l’Ajuntament. ¿És que el regidor de Cultura no tenia constància de l’existència d’aquests guardons? ¿O és que simplement, li agrada tant el format, que en lloc d’ajudar a una entitat local a fer encara més brillants els seus premis (com seria obligació d’una Administració responsable), els copia? Ja és trist copiar, però encara és més decebedor saber que aquesta idea no obeeix a cap estratègia de política lingüística (no n’hi ha, d’estratègia), ni respon a objectius de promoure una major normalització de la nostra llengua en la societat (no n’hi ha, d’objectius). Que ho faça una entitat, que els seus socis i responsables s’esforcen any rere any a tirar avant amb aquesta iniciativa, té mèrit i valor; que ho faça un ajuntament com el d’Alcoi, amb el seu potencial per realment intervindré en la vida ciutadana i impulsar polítiques de trellat, sona a broma. Faria riure, si no fóra patètic.

Potser és una municipalització dels premis. Sense avisar els organitzadors dels premis ja existents, això sí. El nostre regidor de Cultura, implicat en la lluita contra el neoliberalisme ferotge i seguint l’exemple que predica el seu partit quan està a l’oposició, s’enfronta a la privatització de béns i serveis públics; i quina millor manera que arrabassar al, diguem-ne, lobby de la poesia uns guardons que havien patrimonialitzat fins l’explotació, per retornar-los a la ciutadania. Abans era privat, i ara és públic. Gràcies, Raül Llopis, pel teu esforç en la causa del bé comú.

Després tornaran cada Primer de Maig al Fossar a escoltar amb cara d’interés i respecte la lectura de poemes en l’homenatge al Poeta. Es pot enganyar alguns durant un temps, però no a tothom i sempre.