Obra de Gil-Albert

LLÚCIA MARTÍN PASCUAL

Catedràtica de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant

Fa uns dies s’ha celebrat a Alacant i Alcoi un congrés sobre la figura de l’escriptor alcoià Juan Gil-Albert que ha tingut com a objectiu rememorar els 25 anys de la mort de l’escriptor i reivindicar l’interés de la seua obra, bastant desconeguda entre els estudiosos i el públic en general.

Aquest congrés ha comptat amb la participació d’una sèrie d’investigadors i crítics literaris, presidits per Luis Garcia Montero, actual director de l’Instituto Cervantes i per Luis Antonio de Villena, poeta i escriptor de renom.

A pesar dels esforços de temps, d’organització i econòmics realitzats per la Universitat d’Alacant i per l’Ajuntament d’Alcoi, em pregunte si s’ha avançant en l’estudi de l’obra de Gil-Albert i si iniciatives com aquesta donen el seu fruit. En l’àmbit de la investigación literària, pot ser que sí, però continua com un desconegut per a la majoria.

Gil Albert no ha tingut el ressò d’altres poetes en llengua castellana alacantins, pot ser l’obra i la peripecia vital de Miguel Hernández, de qui acaba de fer 77 anys de la seua mort el passat 28 de març, ha eclipsat la personalitat d’altres autors. A més, l’autor alcoià opta per escriure en castellà i les seues obres es publiquen a partir dels anys setanta, així queda al marge del grup d’escriptors valencians que reivindiquen la llengua pròpia, com si el castellà no ho fora.

L’obra de Gil Albert és extensa, d’una cultura impressionant i d’una exiquitesa en el llenguatge asombrosa. Una obra estèticament impecable basada en la recerca constant de la bellesa. Això el converteix en un poeta i escriptor d’èlit, allunyat de les propostes socials de contemporanis seus. L’escriptor alcoià prefereix les reflexions intimistes, mentre escolta música clàssica, mira un quadre, passeja, viatja, contempla, o llig. Aquestes reflexions són les que conformen el seu volum Breviarium vitae, una serie d’anotacions impressionistes on destil·la el seu pensament i la seua proposta estètica: des de la poesia de Baudelaire a la de Rosalia de Castro i Joan Maragall, la prosa de Gabriel Miró però també de Proust o de Dostoiesvki. La història antiga, el cristianisme, l’edat mitjana, els personatges que en formen part, passen com una pel·lícula per aquestes pàgines i ens revelen la personalitat de l’autor alcoià. Però també el ressò de la guerra civil, l’exili a Mèxic i Argentina, l’amistad que va mantenir amb poetes de la generació del 27, Lorca, Cernuda, amb Miguel Hernández i després la influència que exerceix sobre els poetes dels anys 70 com Jaime Gil de Biedma o Guillermo Carnero.

Sense ser estudiosa ni especialista en l’obra de Gil-Albert, el congrés celebrat fa uns dies m’ha despertat la curiositat de conéixer més la seua trajectòria vital i literària i descobrir l’autor de dimensió internacional que va ser i que tan desconegut ens resulta.