Política slow

VERÒNICA GISBERT

Verònica Gisbert és membre d'Esquerra Unida d'Alcoi

Tenim el Nadal a tocar, només cal observar al nostre voltant: corredors sencers de torrons i dolços nadalencs als grans supermercats, nadaletes sonant ininterrompudament a les grans superfícies comercials, des dels nostres aparells de televisió comencen a obstruir-nos els cervells amb els anuncis publicitaris de joguets, perfums i, com no, el tradicional anunci de la loteria del Nadal que aquest any intenta arribar a la fibra més sensible i plorona.

De manera semblant podem adonar-nos de la proximitat de les eleccions vinents. A sols sis mesos de la cita electoral els partits polítics, com si es tractés d'una carrera a contrarellotge, posen les seues maquinàries en mode democràtic i es llancen als mitjans de comunicació.

Així veiem com s'organitzen primàries per a elegir a la persona que encapçalarà la llista electoral, escoltem alguns polítics fer càrrec de consciència i demanar perdó pels errors comesos pels seus antecessors, errors dels quals van ser còmplices, prometent esmenar-ho. No obstant, per a ser justos, hem de dir que tots els partits polítics no són iguals, i així també trobem d'alguns que són una mica més sensibles amb les voluntats generals i durant unes setmanes ixen de les seues seus per a mantenir converses amb associacions, moviments socials, i fins i tot, amb alguns vianants. També trobem governs amb molt bones intencions i tiren endavant, amb molt d’esforç, pressupostos participatius i assemblees ciutadanes. Però, des del meu punt de vista, tot açò no canvia el mode de fer la política si no existeix una ciutadania conscient i involucrada; tot aquest esforç cau en sac trencat. Per això jo advoque pel que anomene "Política slow".

El terme "slow" ha estat introduït dins de l'àmbit polític pel corrent del decreixement. Aquesta proposta política ens convida a pensar i a actuar més enllà de la qüestió econòmica. Amb aquest tipus de política es tomben molts dels mites capitalistes com ara: el creixement o la productivitat, ja que el focus d’aquesta està en el benestar i el bon viure de les persones que cohabiten en un territori.

Des del decreixement es parla del menjar slow, per a referir-se al menjar casolà fet amb cura, sense presses i amb productes de proximitat. Les ciutats slow, on la gent s’organitza per a viure una vida més plaent i respectuosa amb el seu entorn veïnal i natural. Açò, sense cap dubte, és un canvi molt important en la societat on es decideix dur endavant, i al mateix temps és un desafiament al sistema imperant i opressor.

La política slow la fa el poble, per aquesta raó no es pot dur a terme en els quatre anys d’una legislatura i molt menys en els sis mesos que resten per als propers comicis. Aquest tipus de política es construeix entre totes les persones que conviuen en un veïnat, barri, poble, ciutat, pas a pas. El temps verbal predominant és el gerundi, el procés es realitza debatent, escoltant, respectant, educant, sentint, criticant. La política “slow” desenvolupa una ciutadania activa, conscient i crítica. Unes col·lectivitats que no deixen les seues vides en mans d’uns gestors que davant un moment històric difícil, es posicionen al costat dels grans capitals deixant-les a la seua sort.

Expressat així, tal vegada, aquesta reflexió pot semblar una mica irreal en la societat en què vivim i el moment històric en el qual ens trobem. Però, no us sembla que pot ser el moment de canviar de dinàmiques? No penseu que una gran crisi de valors, com és aquesta, és el context idoni per al poder popular? Si penseu que sí i us abelleix, perquè no quedem i ho debatem?