Ramadà i romeria

XIMO LLORENS

Ximo Llorens és escriptor i periodista.

Bon dia. Per fortuna, ha tornat la família musulmana que viu al pis de baix, i els veïns de ma casa ja no patim per saber qui ocuparà la vivenda el pròxim 1 d’Octubre. Ni la mare de tots els referèndums ens llevaba del damunt eixa preocupació. Abans de l’estiu el pis es va buidar i els veïns de la comunitat estavèm en un ai, en un “virgencita virgencita”, en un no sé què em passa, pensant qui seria el pròxim inquilí perquè la família magrebí no donava senyals de vida. Perquè això és com una ruleta. De veïns, pot tocar-te qualsevol cosa. Va ser morir Paquita, que era la veïna oficial, la de tota la vida, i el pis, de sobte, es va internacionalitzar, va entrar en una altra dimensió. Primer un home misteriós, solitari, sense relacions conegudes, que xarrava poc per no dir res, i que tenia pinta d’estar escorcollant a tota hora per l’espiera de la porta. Després va vindre una família de xinesos que omplien l’escala de tufo a tofu, i bo, això encara té un passe, però és que van foradar la façana de l’edifici a base de pico i martell per tal de traure a l’exterior el tub d’un extractor, segurament made in China. Més avant van vindre a ocupar el pis los hermanos Dalton. Delinqüents habituals. Amb una mare que sempre estava la pobreta a punt de l’atac de nervis. Sempre bregues, crits, trompades… La policia va intervindre alguna vegada per a endur-se-los esposats, i la casa feia més olor a marihuana que un bancal del Rif, que a mi no em molesta, perquè és molt aromàtica, però és que els veïns es col·locaven només de l’olor.

I últimament tenim la família magrebí que la veritat siga dita, no fa ni pols ni remolí, i que pensàvem que ja no tornaven. Elles no diuen ni mu, i ell xarra només per a saludar molt educat quan ens trobem a l’ascensor. Això sí, quan el Ramadà posen oracions del muetzí a les cinc del matí, i algún veí l’amotina pel desllunat dient-li: “¡Apaga la musiquita Mohamed¡” I això que la posa amb el volum molt baixet, la veritat, però el prec cantat s’escolta clarament en el silenci de la matinada. També té el seu puntet, que voleu que vos diga. Prefereix cent voltes el melòdic cant del muetzí convidant a l’oració, que el sobresalt violent i masclista de la traca de la romeria. De l’Alardo, ni parlem.