Referents educatius

SANDRA OBIOL

Sandra Obiol és professora de Sociologia de la Universitat de València

Tinc sobre la taula un llibre. El seu títol és  20 mestres del sXX al País Valencià, i ens parla de 20 perfils de mestres valencians que han destacat pel seu compromís amb la docència i sobretot  pel seu afany renovador. Divendres el presentaren a eixa joieta que tenim a Alcoi que és la llibreria Detroit. I foren els seus coordinadors Carmen Agulló professora d’Història de l’educació a la Universitat de València i Vicent Romans, mestre i membre de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat qui ens contaren molts detalls sobre aquesta obra i com ha anat la seua elaboració.

El llibre ens reflecteix dues qüestions que m’agradaria ressaltar. En primer lloc, ens mostra  la gran riquesa del País Valencià en termes culturals, i més en concret, respecte l’educació i els moviments de renovació pedagògica. Sovint ens emmirallem amb allò que fan a altres països i mirem poc el que tenim a prop. De fet a Carmen li ho he escoltat moltes vegades, està bé mirar a Finlàndia però és que ací s’han fet coses molt importants en educació. És reconfortant saber qui hi hagué dones i homes valents i compromesos en el benestar dels xiquets i que en les més diverses circumstàncies, però mai, senzilles, sapigueren cercar la millor manera de transmetre coneixement. Aquesta sensació reconfortant deixa però un regust amarg doncs molts d’aquests mestres foren castigats per les elits poderoses i conservadores i per una dictadura miserable. És precís preguntar-se pel present que ara tendria la ciutat d’Alcoi si hagueren permés a l’escola valenciana continuar per aquesta via i mirar-se en aquests models. La professora Agulló contà una anècdota preciosa que és molt simptomàtica del que estic exposant. Ens digué com al lloc on ara està l’escola de Sant Roc, escola concertada a la que vaig anar, només de xiques aleshores, hi havia prevista una escola-parc, una escola envoltada de natura, amb piscina climatitzada i pavelló esportiu, aules per al cicle 0-6 anys (perquè les dones alcoianes treballaven moltes hores) i, per suposat, pública. No la van deixar ser però. I no puc deixar de pensar quina educació haguera rebut jo i les meues companyes si el projecte haguera continuat.

L’altra qüestió que m’agradaria ressaltar és la necessitat de tindre un relat propi com a valencians. Poder conèixer la nostra història, els nostres mestres en aquest cas. Poder saber, i que a la nostra escola hi foren conscients, del pes que jugaren desenes de mestres compromesos per exercir la millor docència possible. Tindre models de referència és molt important i per això la feina de Romans i Agulló i totes les autores i autors que l’acompanyen és fonamental, perquè ens dóna exemples d’excel·lència, de veritable excel·lència.