Un monstre que mai en té prou

VERÒNICA CANTÓ

Verònica Cantó és secretària de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Fa dies que em ronda una pregunta pel cap que vull compartir en veu alta: serà precís tot açò del black Friday? No sé com ho veuran vostés, però els assegure que jo estic fins al capdamunt del bombardeig per terra, mar i aire a què ens han sotmés des dels mitjans de comunicació.

Tot plegat em porta a la reflexió sobre la moda de celebrar les festes de tradició anglosaxona com si formaren part dels nostres costums des de temps immemorials, com si ens anara la vida, com si les valencianes i els valencians no fórem capaços de fer servir les nostres pròpies tradicions amb motius festius o comercials, tant se val. Si fins i tot m’he assabentat que hi ha restaurants que ofereixen menús d’acció de gràcies a fi de celebrar el thanksgiving. Ens hem begut l’enteniment o què?

D’altra banda, els nostres infants celebren Halloween com si res, però desconeixen els nostres espantacriatures tradicionals, perquè gairebé ningú els ha parlat del Butoni, de la Quarantameula, de les mumerotes,  de l’Home del Sac, del Gegant del Romaní o de la Bruixa Curruixa.

Un bon amic em recordava esta setmana amb molt de criteri i senderi, mentre parlàvem d’estes americanades, que la meua generació ha vist com s’imposava la Coca-Cola, el Pare Noel, l’arbre de Nadal, sant Valentí, les hamburgueses i el menjar ràpid, les pizzes que no venen d’Itàlia i un fum de coses més. Sóc conscient que hi ha coses que han vingut per a quedar-se, i també entenc que el comerç necessita campanyes per a impulsar el consum, però de veritat el sant de més lluny fa més miracles? De deveres ens volen fer creure que no podem recórrer al nostre imaginari col·lectiu per a generar recursos de màrqueting?

Si perdem les nostres arrels, perdem la identitat com a poble i ens convertim en simples sucursals d’allò que ens és totalment alié, de víctimes d’un imperialisme colonitzador, d’un monstre que mai en té prou. Ara bé, estem a temps de parar-ho?