València desperta

ISABEL-CLARA SIMÓ ( Amb la veu de Pepa Miralles)

Isabel-Clara Simó és escriptora i filla predilecta d'Alcoi

El passat dia dihuit, com sabeu molt bé, va haver, a València, una multitudinària manifestació que agrupava tots els partits polítics -excepte el PP, clar-, sindicats, la patronal i agrupacions socials de totes les tendències. El clam era unànime: els valencians, tots, tot el País Valencià, reclamen més finaçament. És molt fácil d’entendre: hio ha autonomies riques i pobres; les riques contribuixen a la resta de l’Estat; les pobres, reben de la resta de l’Estat. El Cas del País Valencià no sols és úbnic sinó insòlit i profundament injust: és uan comunitat pobra i en comptes de rebre de la resta de l’erstat és contribuent.

Com informa el gran periodista Vicent Partal -que ha creat una de les pàgines web més importants d’Europa, tot i estar escrita en català, VilaWeb-, resulta el següent: al País Valencià -inclòs Alcoi, clar- arriben de l’Estat 119 euros per habitant, i això és menys que en cap altre lloc; al Principat arriben, tot i la bel·licositat de l’Estat, 155, i a les Illes, 129; a Castella i Lleó arriben, per habitant, 405 euros, i a Cantàbria 344.

      Als valencians ser espanyols els resulta molt car  i això, poquet a poquet, va causant  ferides. No oblidem que a la manifestació hi era el president Ximo Puig, l’alcalde de València Joan Ribó i alguns consellers com ara Mònica Oltra.

      Aquell País Valencià adormit quan la luxúria i la corrupció durant tants anys seguits quan manava el PP, ara va despertant-se. Podeu estar segurs que això és només el començament. Perquè la gent pensa.

      M’ha vingut al cap uns dels poemes més bells que mai no he llegit, de l’excels poeta Joan Vinyoli I que diu així:

Com que no menjo per la fam que tinc,

com que no calmo la gran set que tinc,

com que no sé de canviar el meu crit

en mena de vianda,

pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles

i m’omplo d’enyorança turmentada

i em perdo molt endintre del gran bosc

ple de barrancs

                  i sóc el gall salvatge:

m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,

amb ronca veu anuncio l’aurora

tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales

i m’estarrufo collinflat i danso,

tot I saber que em guaiten els ulls del caçador,

Sí, alcoians, ens guaiten els ulls del caçador: paraula d’alcoiana.